Itàlia és un país proper, simpàtic i antic, tranquil (amb excepcions), seductor, divers i sense enemics, i els italians gaudeixen d'una saviesa d'aquelles que no s'ensenya ni s'aprèn si no és per osmosi: vivint-hi i observant la vida de carrer. Els darrers anys ha donat la impressió, en alguns redols, de patir un decadentisme lent, però venia d'una tradició de molts anys i els italians n'han fet, d'aquesta imatge, un atractiu més. En tot cas, i amb la distància dels veïns, mai no ens han cridat tant l'atenció per aquestes eleccions -gens excepcionals- com per la tranquil·litat inalterable del seu dia a dia. Hi ha una llegenda, molt més que fonamentada, sobre la refracció dels italians a l'intervencionisme de l'estat i dels successius governs, i si hom demanés quin és el principal acord de la població la resposta s'acostaria al convenciment que res no canviarà amb aquestes, ni amb cap, eleccions. Lampedusa no va exercir gaire originalitat quan constatà aquell «quelcom ha de canviar perquè tot continuï igual», perquè l'evidència contundent d'aquesta frase prové de la força amb què havia arrelat, al seu entorn, durant segles, aquest credo. Els comentaristes potser parlen de resignació, però aquesta virtut sempre hi té, a Itàlia, una mena de giragonsa irònica que la població adreça al governant de torn: en tots els casos i en diversos terminis, és el governant qui acabarà resignat, i és el governant qui es convencerà de la impossibilitat de canviar els italians.

Res d'això no serveix, ni seria legítim, per disculpar exabruptes com els de Berlusconi. Si ara ha insultat els votants d'esquerra (d'aquesta esquerra que no ho és realment, ni a Itàlia ni enlloc), titllant-los de coglioni (un mot ben comprensible, tan proper al nostre colló i tan bescanviable amb l'equivalent degilipolles, més que no amb «l'home curt d'enteniment o mancat d'energia» que resta a l'Alcover-Moll) no ha estat des de res més que d'aquesta resignació sobrevinguda, més o manco típica dels finals de mandat. Berlusconi sap que l'esquerra que denuncia és tan de per riure com el seu conservadorisme, poc més que una tapadora universalment acceptada dels propis negocis i de l'exagerat intervencionisme que destil·la el seu, i tots, els governs italians, perfectament compatible amb una moralitat privada més que llibertina i amb els avisos davant un comunisme que ja no espanta ningú. Sí, és cert que s'han de mantenir unes lleugeres aparences sobre la relació amb els poders econòmics i socials, o amb l'església, però cap teoria ni cap declaració d'intencions farà ombra a aquella concepció italiana de la vida social que és del tot convençuda que la societat existeix, i funciona, a pesar de l'estat, i a pesar de la política. Una concepció simplificadora, i injusta, no cal dir-ho, però tan efectiva, i tan característica i taumatúrgica com les joies arquitectòniques que es multipliquen al paisatge italià o com l'encís que sobreviurà a qualsevol governant, Mussolini, Berlusconi, Prodi, tant se val. L'estat italià fa temps que va dimitir, i n'hi ha prou d'observar-hi els ferrocarrils o les obres públiques (que semblen enyorar el feixisme), l'educació o la neteja dels carrers de qualsevol ciutat per constatar-ho, sense gaire ensurts. L'economia italiana no té res a veure amb allò que apareix als diaris, i el frau fiscal (un frau per deixadesa, diguem-ne, per abandonament, més que per astúcia o convicció) és el més gran d'Europa. Els dos països que són Itàlia (Roma amunt o Roma avall, sense matisar-ne les illes), s'haurien de mostrar ansiosos per un insult com aquest? No seria gens italià, amb independència de les dretes o les esquerres, ofendre-s'hi. Si les denúncies sobre les despeses que ha suposat, fins avui, el pont de Messina -que encara no s'ha començat a construir, tot i que fa desenes d'anys que s'hi aboquen diners- no han anat enlloc, i si Berlusconi ha aconseguit manipular jutges i lleis per escapolir-se d'innumerables plets, quina repercussió tindrà, en concret, dir que la meitat dels italians són coglioni. No ens enganyem: el tema no és la valoració moral, o estètica, sinó la -nul·la- implicació legal.

S'ha citat molt aquell clam lampedusià, però és molt més exacta -i indestructible- la visió del cardenal de Palermo, nascuda de la ploma del mateix escriptor, que «hi havia cregut, els primers anys, que era possible acabar amb els abusos, treure del terreny els penyals més molests. No va trigar a comprendre que era com disparar contra una bala de cotó: immediatament, una multitud de fibres se confabulaven per embotir el petit orifici, que en poc temps havia desaparegut; tot quedava ben igual que abans, tret de la despesa que havia suposat la pólvora, el deteriorament del material i la ridiculesa de l'esforç inútil».