Jo venc d'un temps que, en això de la higiene personal, no érem tant primmirats com ara, ni d'un bon tros, tot plegat dit ara sense entrar a prejutjar res en absolut. Era un altre moment i diferents circumstàncies. Ens rentàvem la cara cada matí i les orelles si no feia massa fred i hi havia sort, quan ens fèiem la clenxa, ens netejàvem les mans entre i entre, si es veien brutes a bastament, sobretot abans de les menjades, també les aixelles a l'horabaixa si «cantaven» gens, i una bona neteja general el dissabte, això sí. A la primeria dins un cossi i per parts: d'entrada cap i cara, després cos i braços, i finalment cames i peus. Tot plegat amb la mateixa aigua, clar, que la cisterna no era infinita i s'havia de mesurar amb seny. I més endavant, fruitat de l'enginy, una dutxa improvisada amb una regadora grossa penjada d'una perllonga, i amb un cordellí, un vencill que estiraves i després travaves, desnivellant el recipient i fent brollar l'aigua, entebeïda a l'hivern i primaveres, i sols un raig assolellada a l'estiu. Quan destravaves el vencill, s'aturava el roll i aprofitaves per ensabonar-te; tot amb molt de tremp, equilibri i domini del temps i la capacitat del recipient, doncs t'exposaves a quedar a mig desensabonar, i el poal d'aigua directe de la cisterna, era molt freda, a l'hivern sineuer. I a l'estiu, també, sí fotre...

Amb el temps, m'he avesat perfectament a les comoditats de l'aigua corrent, calentona quan l'hi vols, fresca al gust, i seguesc unes pautes d'higiene ben homologables. Però no cregueu, encara em costa imposició, íntim domini, posar-me davall la flor de la dutxa si no tenc la sensació d'anar brut, o d'haver suat, o jo què sé..., m'enteneu? Em sembla un luxe innecessari, una tudada, una magarrufa a l'equitat, potser un recòndit frau, rentar-me damunt net, fer-ho sols per costum, o únicament per gust.

Amb el que no he pogut entrar encara és amb la nova normativa no escrita de rentar-me les mans després de totes i cada una de les vegades que he visitat la tassa de l'urinari. No hi pens, no hi puc fer més, em manca el reflex condicionat, i també una miqueta la convicció, a dir ver. Perquè, amem: si vaig íntimament net, quan vaig a fer aquesta necessitat fisiològica no toc res que em pugui pol·lucionar ni embrutar les mans. Jo no som com el genial Francisco Rabal de «Los santos inocentes» d'en Mario Camús, i tots sabeu perquè ho venc a dir. Fins i tot un uròleg amic, parlant d'això, em confessà l'altre dia que, ell considerava molt més higiènic i recomanable rentar-se les mans «abans» de treure-se-la per orinar que després d'haver-ho fet, mirin quines coses. I el que m'explicà s'avé a la perfecció amb que us contaré al paràgraf següent.

Fa un moment he sentit per la ràdio a una taula redona, que, amb tot això de la grip aviar i altres amenaces microbianes, a la vista de com diuen que es deixondeixen actualment els virus d'agressius i resistents, ben aviat serà recomanable, sinó preceptiu, anar perdent el costum de donar-nos la mà quan ens saludam els amics i coneguts, a les topades volgudes o casuals. Pel que deien, els bacils també es poden transmetre perfectament amb el contacte de la pell de les mans. Un dels ponents, dit científic epidemiològic llançat a comentarista radiofònic, recomanava el sistema de salutació oriental: posar-se les mans juntes damunt el melic i fer una capadeta. No sé si ho amollà seriosament o si se'n refotia del tema amb tota la conya marinera del món, la veritat.