El PP vol aprofitar que té més força al Senat que al Congrés per promoure una intervenció de tots els presidents autonòmics al voltant de la reforma de l'Estatut de Catalunya. La jugada popular es veu d'una hora enfora: reclamen que es pronunciïn presidents socialistes que, com en el cas de l'extremeny Rodríguez Ibarra, puguin crear contradiccions en el si del Partit Socialista. Es tracta d'una maniobra arriscada. Per un costat, perquè pot cohesionar molt més els socialistes en comptes de dividir-los. Curiosament, el PP podria propiciar, i precisament en el marc del Senat, un «pacte històric» entre el català Maragall i el gallec Touriño per una banda i l'andalús Chaves i l'extremeny Ibarra per l'altra al voltant d'un projecte compartit de l'Estat espanyol. Però aquesta maniobra del PP és arriscada per un altre motiu: què podran dir alguns presidents del PP? Què podrà dir un Jaume Matas que ja ha reclamat el mateix sostre competencial que Catalunya i que està al capdavant d'una autonomia com la balear, llastrada des de fa dècades -per no dir segles- per una situació d'espoliació fiscal que ha impedit, en bona part, el seu creixement sostingut i equilibrat?

En política es guanya des de l'autoafirmació, no negant i cercant les contradiccions del contrari. Perquè si en comptes de contradiccions els que empren aquestes tàctiques es troben amb cohesió i entesa, són ells els que acaben immersos dins la contradicció que intenten crear als altres.

O el PP canvia de manera d'actuar envers l'Estatut de Catalunya o està regalant el poder central al PSOE per diverses legislatures.