Un consell per als que vulguin millorar la seva sort: el Divendres Sant juguin a l'ONCE. Concretament al número 140431. Sortirà premiat, perquè tal dia serà el setanta-cinc aniversari de la proclamació de la República. I la conjunció dels astres, afavoreix la causa republicana. Es respira a l'entorn. Els joancarlistes declarats de la transició, tornen a parlar de Giner de los Ríos públicament. I l'Esquerra, a Mallorca, desperta més simpaties de les que cal esperar que desperti un partit sense representació parlamentària. És cert que la primavera provoca el revifament de la joventut: de la joventut que arriba, i de la joventut que, d'altres, no volem deixar partir. De la mateixa manera que ens porta l'acne i el perfum de les roses, la primavera, també ens recorda que tenim tot el dret del món a aspirar a ésser ciutadans en lloc de súbdits. Normalment, és, aquest, un record tenyit de melangia. Ara, no. Aquesta primavera hi ha símptomes evidents del revifament republicà. Vegeu-ne, un: la senyora Letícia Ortiz ens mira amb una expressió semblant a la del revisor del tren, quan ens demana el bitllet i sospita que no el tenim. És a dir, amb desconfiança. I un altre de més rellevant: José María Rodríguez, que sempre fa el cap viu, ha vestit la policia municipal amb els colors republicans. És un avançat, un volterià. L'aspiració republicana que semblava inassolible, mireu per on, ja no és cosa de quatre esperitats. El jovent que puja és culer i republicà. I els partits n'han pres nota. ¿Monàrquics...? Allò que se'n diu monàrquics de cor, estic per dir que únicament ho són Santiago Carrillo i Felipe González. El senyor Aznar també ho seria, monàrquic, perquè no hi ha dubte que la sang que corre per les seves venes és més blava que la camisa de Torcuato Fernández Miranda, l'últim führer del galliner franquista. Però el senyor Aznar aspirava que se'l distingís amb un ducat, com a Adolfo Suárez, i encara espera. Mèrits n'havia fet. Des del segle dinou que Espanya no guanyava una guerra colonial, i ell, en un batre d'ulls, recupera Perejil i mitja dotzena de cabres de llet. Com per a fer repicar totes les campanes del Regne! A causa d'aquesta desconsideració, atribuïble a la Corona, ja fa temps que el matrimoni Aznar-Botella va aproximar-se al discurs d'Azaña. No ens hem d'alarmar. Els republicans de tota la vida, s'entén. En un sac de ciurons, sempre n'hi ha d'haver alguns de negres, és inevitable. Allò que ens ha d'aixecar l'ànim, als republicans, és la constatació que ja no cabem en un sac, ni en dos, ni en tres. Qui no se n'ha assabentat és Catalina Cirer, que continua pendent de les instruccions que imparteix la COPE. Ara ha donat llustre a la creu de fusta de davant Capitania, i fa tot el que sap i pot per posar traves a la festa republicana del dia catorze. La batllessa menysprea tot allò que ignora. Un cop més, ens ho acaba de demostrar. El sostre musical de la batllessa és en Bustamante. No escolta els que van més amunt. En conseqüència, es produeix el 250è aniversari del naixement de Mozart, i no vacil·la a matar Mozart (Vegeu la programació d'abril del Xesc Forteza). Algú li hauria de fer saber que amb les coses de menjar no s'hi juga. L'art és l'exponent de la vida. I Mozart era (és) art. No se'l pot recordar amb una costellada literària, feta segons els patrons de les escoles de monges d'un temps. Però la batllessa ho fa. I ens empetiteix a tots.