En el meu Maura (em referesc a l'IES Antoni Maura) quan jo era molt més jove, allà per les primaveres incipients de mil nou-cents setanta i molts, entre els alumnes compromesos -engages- (alerta, tampoc n'érem tants, no mitifiquem els paradisos perduts) hi havia una paraula que ens feia una mica de pànic. Em referesc al mot «alienat». Nosaltres no volíem per res del món ser uns alienats, ni individualment, ni molt menys col·lectivament. Jo no sé si hem guanyat la batalla i hem aconseguit no ser uns éssers alienats o si el pragmatisme que s'adquireix amb els anys ens ha fet recelar d'altres vocables potser no tan genèrics però sí molt més perniciosos i que ens afecten molt més en el viu o que ens dinamiten la línia de flotació de les nostres quotidianes existències. Un d'aquests mots contra els quals vull rebel·lar-me cada dia és «residualització».
La residualització és una manera molt perversa d'aniquilar-te, d'extingir-te, molt perversa però també molt senyorial; fins i tot, pot empelliforar-se sota un maquillatge democràtic i, no només democràtic, sinó sota una capa de modernitat i, subsidiàriament, de progressia. La política lingüística que du a terme el PP ens condueix a això: a la residualització. Potser és una maniobra una mica més lenta, però més maquiavèl·lica. No calen vessaments de sang (metafòrics, enteneu-me) ni degollades barroeres, cal, simplement, aïllar els ressorts de la resistència, residualitzar-los. Una vegada aconseguit això basta deixar passar el temps, com una ollada de caragols que són bullits a foc lent, enganant-los que es diu, moriran tots -per a més glòria dels exterminadors- amb la banya treta.
El model trilingüe que el govern del PP vol impulsar per a l'ensenyament és una manera més, molt perversa però, de residualitzar el català. He dit molt perversa perquè actua en la línia de flotació d'un dels pilars en què ha de basar-se la normalització lingüística: l'aprenentatge de la llengua. No cal incidir gaire en obvietats: una llengua és normal, es troba normalitzada, quan els potencials usuaris en tenen un domini (davant l'allau immigratòria, l'escola hi juga un paper fonamental) i, per altra banda, també s'hi troba, normalitzada, quan la llengua és necessària per a viure dins una determinada comunitat (els poders públics tenen bona part de la responsabilitat, si realment creuen en la normalització lingüística, de fer necessari l'ús del català a la nostra societat). El model trilingüe, presentat al públic com a molt democràtic, (hi haurà tantes hores de català com de castellà en els currículums) amaga aquesta perversió que hem reiterat. Sí, és cert, no diuen cap mentida, però no diuen que això suposarà una minva de les hores que ara poden impartir-se en llengua catalana. Anam cap a la residualització total, cap a les tres horetes setmanals i simbòliques que jo vaig experimentar -eren temps d'esperances i de primaveres- com a alumne al Maura quan no volia ser un alienat. Però no només hi ha la perversió de ser presentat com a fórmula molt democràtica sinó també de presentar-ho com un model europeu i, consubstancialment, modern. He pogut llegir titulars periodístics aquests dies que deien que Matas ha anat a Escòcia a veure «in situ» un model d'ensenyament trilingüe. T'encolomen la bestialitat en la safata del mite del «nord enllà».
I ja que parlam de residualitzacions i d'escola, no puc desaprofitar l'avinentesa per parlar d'una altra residualització. La que es pot veure sotmesa l'escola pública. És cert que, a hores d'ara, el PP no ha pogut complir la promesa electoral de garantir la llibertat d'elecció de centres, però sí que persevera, amb els concerts educatius del batxillerat, a residualitzar l'escola pública, a malversar unes infraestructures que té, a desaprofitar un potencial humà que pot garantir un ensenyament de qualitat i d'acord amb les necessitats del segle XXI.
Al Maura, al meu Maura, també vàrem aprendre els darrers escolis -ni que fossin les tres frases fetes de Serrat- dels existencialistes francesos i davant el perill de l'alienació hi oposàvem una resistència, ni que fos sissifiana; aquella que diu que la mateixa lluita per aconseguir el cim basta per omplir el cor d'un home. Ara potser, davant la residualització també ens caldrà resistir.
