Un apunt desconfiat del meu negre -que és, ja ho sabeu, qui acaba tenint sempre la darrera gota de tinta per aquestes pàgines-: va seguir fil per randa les compareixences del president espanyol i el cap de la lleialíssima oposició, despús-ahir. I ahir comentava sarcàstic les fotografies de l'idil·li: «qui dimonis dicta els titulars?», es demana encara. Parlen de «recuperació de la confiança», «desglaç polític», «esforços encomiables», en fi: els dos polítics van marcar amablement les posicions, però amb els colzes ben oberts. Pel que fa al contingut dels discursos, no hi va haver gaire coincidència. Jo li dic al meu negre que deu ser per qualque cosa: potser la telefonada que el monarca no va fer mai ha fet recapacitar el senyor de la barba i la corbata vermellenca; potser aquest mateix estadista ha acabat convencent-se que la millor manera de salvar la seva Espanya és salvar-la amb Zapatero. Acabam demanant-nos, només amb la mirada i remenant el cafè, si això de salvar l'Espanya de Zapatero i Rajoy -la que s'ha salvat amb la contrareforma estatutària catalana, per exemple, encara que Soraya digui el contrari- és bo o és dolent. Com que cap dels dos hem fet la pregunta, la resposta queda escrita en el marro de les tasses que gentilment, discretament i assenyada rabeja la cambrera, no fos cosa.

Hem passat, després, a temes més transcendents: ¿què punyeta hi fa el fil musical en el bar -una ràdio de grans èxits dels 80-, quan un percentatge altíssim dels qui ens hi posam en marxa du enxufats a les orelles uns auriculars? La música se'ns ha tornat individual; les bandes sonores, cada vegada menys compartides. És més: gran part d'aquests que estan connectats de bon dematí tenen, en els emapetresos que empren, material sonor per omplir de música tot lo dia. És més -i aquesta pregunta l'ha feta el negre-: com es fabricarà, d'aquí a tres dies, un hit? Perquè si resulta que els grans èxits han de ser comuns i compartits, i s'han de poder taral·lejar quan se surt de festa... «La resposta és a la xarxa», ens interromp la cambrera, que apuja el volum de «La dolce vita» -«en quin anunci sortia, aquesta», li ha demanat un jove que pagava- per no sentir-nos.

En sortir cadascú a la seva feina -jo a la meva, ell, a fer aquestes línies-, reflexionam sobre el poder evocador de les melodies, i com una cançó que no has sentit fa molts d'anys te sacseja i te du directament a sentir olors d'espècies, o un oratge de marina, tal vegada. Fa trenta anys, amb quantes cançons era feliç una persona? Tendrem temps d'entendre -amb l'estómac, no amb l'oïda- tota la música que la tecnologia ens fa capaços d'emmagatzemar i dur arreu en dos centímetres quadrats?

Aquests matins de primavera ens treuen la vessa del damunt en posar el peu al carrer. Llàstima que tot té contrapartides: el soleiet aquest que només convida a passejar ens du al·lèrgies, i ja detectam esternuts a balquena... que no ens passi res, va dir aquell.