Més que de desprestigi, podríem començar a parlar de la criminalització de la memòria. Des de l'extrema dreta espanyola i la dreta quasi extrema, ambdues reunides en un mateix partit, està molt malvist que algú faci memòria i recordi que Aznar havia negociat, no ja amb ETA, sinó amb el Front d'alliberament del País Basc. Està malvist que es recordin els articles del mateix Aznar contra la Constitució. No volen fer memòria de l'engany d'Aznar al Parlament justificant la guerra contra l'Iraq per les armes que va assegurar que hi havia. No s'ha de fer memòria de les implicacions de cappares populars amb el règim de Franco. Als socialistes no els agrada que es recordi la situació mòrbida a què s'havia arribat durant el darrer govern de Felipe González, quan la Guàrdia Civil perseguia el seu director general, fugitiu de la Justícia, i quan ja no es creia ningú que el GAL estàs format per alguns filibusters actuant per compte propi. En fi, hem arribat a un punt en què se'ns mira malament si feim memòria del que ha passat fa quinze dies, àdhuc una setmana. Ens volen oblidadissos, i val a dir que han aconseguit resultats espectaculars. La guàrdia pretoriana d'Aznar et pot malmenar moralment -per ara- si comets la imprudència de recordar segons què. Zaplana ha tengut, en aquest terreny, algunes actuacions que no s'obliden fàcilment. Ara record la cridadissa d'alguns socialistes i de tot el PP quan Jordi Pujol va començar a fer els seus primers viatges oficials a l'estranger. Els insults i les desqualificacions traspassaren les fronteres de la urbanitat i la bona criança. I me'n record precisament perquè m'he estat preguntant què hauria passat si Jordi Pujol, aleshores, hagués visitat els soldats catalans en una qualsevulla missió a l'estranger. També m'he preguntat què hi feia, realment, Jaume Matas a Bòsnia. Un misteri, perquè, dels seus viatges oficials com a president de la nostra comunitat, se n'han derivat habitualment situacions... estranyes. Ha inaugurat un hospital en una zona turística hegemonitzada per hotelers mallorquins a la República Dominicana, ha mantengut contactes amb emigrants i fills d'emigrants... En fi, coses que ens podem explicar, a part que les justifiquem o no. Però... Bòsnia? Si es tractava d'aixecar la moral dels soldats, se m'ocorren unes cinc-centes idees més pràctiques que no enviar-hi el president Matas. Haurà encetat una via de solidaritat internacional, com una Fernández de la Vega qualsevol, disfressat -sigui dit carinyosament- de pijo de Jaume III? Fa mèrits per ser cridat a Madrid, si torna el PP, com a ministre d'Assumptes Exteriors -o substitut de Bono? La missió a Colòmbia del mes passat era més clara: signar amb el president Uribe convenis de col·laboració: per integrar els 13.000 colombians residents a la nostra comunitat (que un dia o l'altre hauran de poder votar) i facilitar les inversions en aquell país. Ja ho diu Cristòfol Serra: «Els mallorquins som molt enigmàtics, però gens misteriosos».