Què voleu que us digui, això del «botellón» em sembla un rebot més del jovent que no sap què s'ha d'arribar a inventar per descarregar adrenalina, per marcar límits, per tocar els dallons de l'autoritat competent, per rebel·lia, per diversió, per donar càstig al cos, ells que encara poden. Beure fora ànima ni control és més perillós del que creuen aquests jovençans, i seriosament, no ho trob bé. Qualsevol excés individual és disculpable, un dia a l'any, o al mes, o quan lleu, l'olla vessa, la vàlvula d'escapament s'afluixa més del normal, i dóna sortida a tota la verinada emmagatzemada, les estretors de cor, les vivències mal païdes, mitjançant el que sigui: alcohol o qualsevol altra substància que engreixi les corrioles de transmissió de les estretors del pit. Però, això mateix fet en estol, en esbart disforjo, millor dit: en col·lectiva fugida cega cap enlloc, com els búfals, tenc els meus seriosos dubtes sobre la seva positivitat terapèutica. I com a expressió de rebel·lia, dit així, boca plena i juvenil (que a la vegada pot semblar dir alguna cosa i no significar res), què volen que els digui. És tocar els nassos al personal que no deixen dormir a la nit, i que l'endemà ha de trepitjar els seus vomitats i altres excrecions menys «automàtiques».
O no tenim dret a divertir-nos?, és el primer que t'enfloquen. I els has de respondre que sí, que hi tenen tot el dret del món a passar-s'ho bé, en mancaria d'altra, però també han d'assumir puntualment els seus deures. Ara aquí hi cap l'acudit del pacient assegut a la cadira del dentista: agafa el caixonet de les eines del metge i abans de badar la boca li diu: no ens hauríem de fer maaal...! Tothom ha de respectar tothom, o hem de rompre la baralla. I han d'anar pel món i divertir-se sense fer més renou que el que manen les ordenances quant a intensitat i horaris, han de circular i fer el que trobin convenient sense embrutar bancs, carrers i places, ni fer malbé mobiliari urbà, que és seu, però també és meu. Han de fer el possible per comprendre que, per damunt qualsevol altra consideració, tots plegats ens hauríem de saber divertir quan vulguem, jugant a un elemental joc anomenat: cohabitació, convivència en llibertat, intel·ligència.
De manera que tota la resta del món i la bolla, estarem preparats a tothora per comprendre i acceptar alguna sortida de botador de qualque persona que, més que res per imprudència, cometi algun excés. Això sí, d'acord, aquest la ginebra l'ha traït direm, ha agafat una bona sól·lera, ara l'haurà d'escorxar i demà semblarà que té el mal dels conills per mor de la ressaca. Bé, conforme, apa, aspirina i xarop de llençol. El que mai no pot pretendre ningú és que es puguin acceptar conductes aberrants col·lectives duites a terme amb tota premeditació i més enllà de qualsevol cautela cívica i sanitària.
I al meu parer, no hi val allò que, com que tanmateix ho faran, el que cal és trobar un lloc on puguin esbravar-se la mala lletrada i no molestin ningú, aïllar-los, aparcar-los municipalment, que allò que no es veu no succeeix, no passa. O sigui, que els farem posar el casc per anar en moto, el cinturó de seguretat per menar el cotxe, i no els hem de dir res si es destrossen el fetge amb l'alcohol, o es circuiten l'enteniment amb qualsevol potinga estupefaent? Si la societat (les autoritats) han arribat a aquesta conclusió, cervellera al cap que poden ploure pianos, cucales posades perquè la bèstia no es maregi voltant la sínia, perquè tot plegat, el nucli, el cor mateix del sistema, està molt més deteriorat del que jo em pensava. Parlem-ne si encara hi som a temps. I si troben que no, que ja hem fet tard, tanquem en fort, tirem la clau, apleguem i bona nit si et colgues.
