A pesar de la fúria amb què la dreta i bona part de l'empresariat la perseguiren, no hi hagué mai una argumentació econòmica ni jurídica seriosa contra l'ecotaxa. El seu impacte sobre l'afluència de turistes va ser nul, com han reconegut pràcticament tots els experts. El Tribunal Superior de Justícia balear ha sentenciat que era, a més, un impost ajustat a llei, és a dir, que no hi havia doble imposició. Resten damunt la taula argumentacions contràries d'oportunitat, d'injustícia en reposar tan sols sobre el sector hoteler, de manca de consens, etc. Cap d'aquestes fou, però, el nucli de l'atac contra l'impost. Amb una certa perspectiva, és possible que el gran error del Govern de Progrés fos convertir-la en un símbol, en lloc d'aplicar-la amb normalitat des del primer moment. Ara no té gaire sentit elaborar hipòtesis sobre què podria haver succeït si s'hagués actuat d'una altra manera. Resulta irònic però que la sentència del TSJB arribi quan Francesc Antich i bona part del partit socialista hagin renunciat a reintroduir-la amb la mateixa formulació. Però, sobretot, perquè avui governen els que animaren la interposició dels recursos. La ironia es converteix en sarcasme quan se sap que la recaptació de l'ecotaxa servirà per alleugerir l'endeutament de l'Executiu autonòmic, contret a base de dur a terme projectes que escandalitzen aquells que aprovaren l'impost. La campanya contra l'ecotaxa i el desenllaç final d'aquesta història presenten un trist balanç des del punt de vista moral. Amb independència del fet que la fórmula sigui reintroduïda o no en el futur, queda una lliçó que s'hauria d'haver après sobre les males pràctiques en política. No tot hi hauria de ser vàlid.