Posats a distingir o diferenciar la poesia de la novel·la, podem dir que un practicant de la parenta pobra usualment no inventa cap argument, mentre que la composició d'un determinat mínim d'argument és tasca essencial per a qui pretén fer una novel·la. Un poema no es fa en base d'un argument; una narració -novel·la o conte- sí, encara que també hi contribueixi l'elaboració d'un estil, barroc i enfarfegat o directe i sense manies aparents. La forma és molt important, imprescindible, perquè el poema quedi (encara que aquesta forma no cal que sigui mètrica). Però serà per qualque cosa que si parlam de l'estil d'un novel·lista, normalment no parlam mai de l'estil d'un poeta, malgrat tothom entengui una expressió com il dolce stil nuovo.

Per complicar més les coses, també cal diferenciar la novel·la de la prosa. Òbviament tota novel·la és prosa però no tota prosa és novel·la. El cas de l'obra de Josep Pla és paradigmàtic. De fet va intentar fer narració o novel·la molt clares vegades. La qual cosa no vol dir que no tengui una narració que és una autèntica obra mestra, Pa i raïm, un text admirable com pocs, que poden trobar a Aigua de mar, el segon tom de la seva obra completa. En definitiva, hi ha moltíssims grans prosistes que els interessa parlar de la realitat, no inventar-la. Per molt que, en la bona novel·la, es pugui parlar, ras i curt, d'una realitat potenciada. Però la imaginació no és el camí de tothom. Dins la gran massa dels conradors de la prosa -no necessàriament amb propòsits literaris, per descomptat- els novel·listes, malgrat la seva innegable abundància, evidentment són minoria.

El cas de Ravelstein (2000), la primera obra escrita per Saul Bellow, traduïda i publicada en català el mateix any de l'edició original, és un cas ben peculiar, que certament cal conèixer. Perquè Ravelstein és una biografia novel·lada d'un gran amic de l'autor, jueu com ell, professor universitari esdevingut milionari gràcies a la publicació d'un assaig esdevingut bestseller, homosexual i malalt de sida, biografia sui generis que se centra en el seu periòde final, però que també pot considerar-se una autobiografia de l'autor, pel paper que hi assoleixen la dona de la qual va divorciar-se després de dotze anys de matrimoni i l'estudianta, molt més jove que ell, amb la qual es casa acte seguit, en certa manera ajustant comptes amb la primera i testimoniant el seu fervor per la segona.

Una particularitat del text és la gairebé constant consideració de la mort, però d'una manera no gaire dramàtica, distanciada, sovint amb alguna ironia o un cert sarcasme. Així, a un moment donat el protagonista principal comenta: «La majoria espera veure els seus morts, aquells que estimaven i encara estimen: les mateixes persones a qui, cada dos per tres, havien enganyat, menyspreat o odiat i enganyat per sistema».

També cal destacar la peculiaritat de la condició de jueus americans de Ravelstein i Saul Bellow, ni l'un ni l'altre practicants, per descomptat. La qual cosa no impedeix que aquesta condició aparegui una i altra vegada. I amb tanta força com quan un diu a l'altre: «Som gent de professors, nosaltres. Durant mil·lennis, els jueus han ensenyat i han estat ensenyats. Sense ningú que l'expliqués, el judaisme seria impossible». Per cert, una curiositat de la traducció, de Maria Costa Clos, és l'ús del mot xueta, qualque moment, per a referir-se a ells.

Sens dubte, les biografies novel·lades no inspiren massa respecte. Però una obra com aquesta de Saul Bellow ens pot fer pensar que tot o molt depèn de la capacitat de l'autor. Comptar amb una base argumentaready made pot esser una ajuda considerable.