L'experiència de divendres a vespre, enèsima entrega d'un serial d'hipocresies histèriques, ens confirma que hi ha més aldarulls i violència on la prohibició legal impedeix la voluntat de la ciutadania. Va ser a la Barcelona de l'Ordenança Cívica on ebotelló acabà pitjor per als concentrats i per a la imatge de la ciutat que l'ajuntament hauria de cuidar. No defens la permissivitat absoluta, però molt menys la moralina sobrevenguda. El fenomen de la setmanal festa al carrer no és nou. A la Palma que patim, talment altres indrets, el jovent s'ajunta per parlar de les seves coses fora dels espais d'esbarjo comercialitzat. A qualsevol barriada o poble, els dissabtes capvespre, podeu topar grups d'adolescents que s'arrepleguen en els bancs d'una plaça o en el racó d'un parc, en l'hipotètic cas que aquest existeixi. Si teniu fills d'aquestes edats, vos haureu demanat com poden estar hores i hores sense dir-s'ho tot i necessiten el mòbil o el xat per arrodonir les converses embastades en el carrer. És clar que ens ho demanam d'ells i no de noltros, perquè és molt humiliant reconèixer que mai no sortim del mateix cercle d'amistats i repetim anècdotes en successius sopars on no canvien les cares ni les fílies ni les fòbies ni les especialitats gastronòmiques o comunicatives de cadascú. Però, deixem les nostres mancances i tornem a la dels joves que, generació darrere generació, són necessàriament incompresos pels qui s'obliden de la seva antiga incomprensió.
l l l
Cal saber com han passat dexiuxiueig davall la finestra dels nostres somnis a la música, a la brutor pel terra i al crit. Primer: la policia, a les ordres dels polítics municipals, no ha actuat amb eficiència, tot i tenir tots els instruments legals per implicar els pares dels menors en la recerca de solucions (i aquests, majoritàriament, tampoc no han volgut, tot s'ha de dir). Epassotisme generalitzat no ha permès definir el límit d'allò que la societat està o no disposada a tolerar. Créixer significa transgredir límits, però per fer-ho s'han de conèixer prèviament. La joventut actual no és diferent de les precedents: en tot cas, és la societat (en aquest cas, famílies i governs) la que ha abandonat la responsabilitat de fixar límits, emmirallada pel culte de l'eterna joventut que ompl el mercat i totes les nostres vides des de la televisió fins a la cirurgia estètica. Segon: la preeminència del negoci sobre qualsevol altre dret ha fet créixer el renou dels bars i els horaris de la marxa. També aquí, la submissió dels governants al poder econòmic ha desdibuixat els límits d'allò que era tolerable i arriba a la paranoia quan, a les ordres dels empresaris nocturns, s'han eludit controls d'alcoholèmia a la sortida dels grans negocis de l'entreteniment o s'han habilitat perillosos aparcaments (com el carril especial depasseig Marítim de Palma) per afavorir el comerç enfront de la seguretat. Amb tot plegat, hem de reconèixer que els joves tenen més seny que els dirigents de la societat que practiquen el botelló bevent-se l'enteniment.
