L'ovella roja estava a punt de desaparèixer, però ara va a més de cada dia. Fa pocs anys tan sols en quedaven petites guardes. Semblava una raça molt adaptada a les condicions particulars de la Marina de Llucmajor i, a més, se'n coneixia una certa aptitud formatgera, però dia rere dia aquesta varietat anava mancabant sense remei aparent. Ara això està canviant.
Tradicionalment, les guardes d'ovella roja havien estat concentrades a Llucmajor, Algaida, Montuïri i Campos. La situació actual de creixement du a la constitució de noves guardes a tota l'illa de Mallorca i fins i tot a Menorca, on n'hi ha tres guardes, una de les quals és de 80 animals. A Mallorca, n'hi ha 38 guardes repartides en 14 municipis.
Aquesta ovella deriva de l'entrecreuament de dos troncs de bestiar oví: un de procedent del sud d'Europa i l'altre del nord d'Àfrica. Llorenç Payeras ja assenyalava, l'any 1988, que pertany al grup de races del sud d'Europa que són fruit del comerç que hi hagué un temps entre les dues ribes de la Mediterrània. Com a conseqüència d'aquest intercanvi, es crearen races creuades del tronc anatolià, de coloracions pigmentades i coes més o menys planes, i els troncs europeus autòctons.
Des d'aquest punt de vista, l'ovella mallorquina roja estaria dins un grup de races en el qual hi ha la roja del Rosselló, la guirra de València, la laticauda d'Itàlia i la barbaresca de Sicília. Els avantpassats nord-africans d'aquestes races s'han de cercar en la raça barbaresca de Líbia, Algèria i Tunísia. Segons Payeras, la data aproximada en què es va produir aquest encreuament a les Illes Balears va ser la segona meitat del segle XIX. L'Arxiduc en dóna notícies ben documentades.
L'ovella roja, de color roig i de llana més blanquinosa, és més gran que l'ovella blanca mallorquina. El seu aspecte és el d'un animal noble i ben conformat. Les ovelles fan, en edat adulta, un pes viu de 45 a 60 quilograms. Tenen una coa curta i en forma de triangle que els serveix de depòsit de greix. És un sistema per resistir en temps de sequera o de manca d'aliments. Per això se la coneix també amb la denominació de «coeta». Els pagesos del Migjorn sempre l'han valorada per les seves aptituds reproductores i lleteres, i perquè sent un animal tranquil, respecta marjades, bardisses i tanques. És una ovella rústica, que aguanta molt i és molt resistent a les malalties.
Dimecres passat, dia 15 de març, es va celebrar a Llucmajor l'Assemblea de l'Associació de Ramaders de l'Ovella Roja. Allà hi havia en Miquel Munar, president de l'entitat; en Toni Feliu; els representants de l'IBABSA; el regidor d'agricultura de Llucmajor, Sebastià Artigues; i molts altres ramaders. Hi ha un interès creixent cap aquesta ovella i l'Associació ha tengut l'encert de fer una feina ben feta. Entre moltes altres actuacions, s'ha duit a terme la definició de l'estàndard racial i s'està estudiant la caracterització genètica de la raça. Aquesta activitat ha permès fer molta via en la seva millora.
L'any 1979, la població d'ovella roja es calculava en uns 16.000 exemplars. Però el 1985 ja sols eren unes 2.000, i a principis dels anys noranta ja no arribaven al milenar. Ara el cens de reproductores ja s'acosta als 2.000 animals i va en augment. La raça anava cap a l'extinció si no s'hagués actuat a temps.
Ara els ramaders han d'aplicar les normatives que milloren els sistemes d'identificació dels ovins (amb crotals -identificadors a les orelles- i amb microxips). També està previst fer proves per a estudiar l'aptitud lletera de la raça. I un tema sempre pendent, i no poc important, és el de la comercialització. Es veu que en un futur no gaire llunyà aquesta raça pot oferir una producció càrnica -en quantitat i qualitat- ben interessant. Ara mateix ja hi ha un 70% de les guardes d'ovella roja certificades pel Consell Regulador de la Producció Agrària Ecològica. La comercialització d'un xot de qualitat a Mallorca és encara una assignatura pendent i molt important per al futur de la ramaderia insular.
