Els darrers dies s'han prodigat en notícies importants en el camp de l'economia balear i de la política econòmica. Des de les noves de la Fira de Berlín, amb una posada en escena exultant per part del Govern, fins als darrers informes i comentaris econòmics provinents de formacions polítiques i de centres d'investigació -amb dades que, si més no, contrasten amb el triomfalisme del Consolat de Mar-, fins a les declaracions fetes per Francesc Antich, les informacions estrictes sobre aquests afers i les derivades que s'han generat han promogut tota casta de posicionaments i d'especulacions.

Comencem dient que les anàlisis de conjuntura recents i les investigacions més pregones que s'han desenvolupat, des dels camps de l'Economia Aplicada i la Història Econòmica, delaten els problemes estructurals de l'economia balear. Aquests s'han concretat en unes direccions que es fan a partir d'unes premisses clares: una potent base de dades, sistematitzades amb tècniques economètriques i d'estadística descriptiva, amb lectures assenyades de les variables resultants. Així, s'han pogut especificar elements que ja s'han reiterat amb escreix en aquest mateix espai, però que convé tot just esbrinar: la pèrdua de productivitat de l'economia balear, la forta dependència de la construcció i un creixement turístic sustentat sobre l'expansió física, entre d'altres. Dos economistes de gran rigor i als quals sempre cal escoltar, Pere Mascaró i Ferran Navinés, han qualificat l'evolució de l'economia balear -en una publicació del CES-, amb dades contundents, com de tendència «ricardiana» (tot rememorant el gran economista clàssic David Ricardo), val a dir, la consecució tangible de rendiments decreixents, observables tant en la rendibilitat empresarial com en la producció per càpita de la força de treball. Creixem per una gran progressió territorial i demogràfica i no ho feim per intensitat, per qualificació. Necessitem més de tot per generar la mateixa riquesa que es creava fa alguns anys. I aquesta necessitat s'hi avé poc, amb dos factors clau: la qualitat del nostre producte i els impactes ambientals que infereix el model de creixement. En una línia consemblant, els professors Guillem López Casasnovas i Joan Rosselló han apuntat diagnosis que adoben dit plantejament, en una entrega cabdal rubricada per la Fundació BBVA. Més recentment, l'equip d'investigació d'Història Econòmica de la UIB ha aprofundit en una línia similar, tot oferint primers resultats -a la important revista Mediterráneo Económico- d'un projecte d'investigació sobre el turisme de masses a la Mediterrània. No estam, doncs, davant «tòpics» ni invencions ideològiques: els autors esmentats, i d'altres que es podrien invocar, han anotat aquestes consideracions des de fa temps, des dels seus programes de recerca. Els beatificadors del mercat no poden distorsionar el sentit polític dels resultats, ni menysprear allò que, ja molts experts de procedència ideològica dispar, adverteixen sustentats en anàlisis minucioses.

Passem al creixement. El creixement econòmic balear, en la seva magnitud sintètica del PIB, no és pas dolent. Créixer a més d'un 2% no és, en principi, una dada negativa. Però sempre he dit que una lectura correcta del creixement econòmic passa per esbudellar -disculpin el símil- el PIB: obrir-lo i saber com es creix. Generar riquesa a una taxa de creixement de poc més del 2% (independentment que s'estigui al cap, al mig o a la coa de l'Estat quant a aquesta magnitud, una situació que em preocupa menys per l'evolució a la convergència de les economies regionals espanyoles), amb una destrossa territorial insòlita, d'enormes dimensions, no és, al meu parer, un bon corol·lari econòmic. És aquesta brutal ineficiència la que es critica. Endemés, cal ser conscients que la generació de renda obeeix a condicionants interns i, en el cas d'una economia tan oberta com la balear, a factors de caire extern, crucials, sense els quals resulta inviable explicar de manera convincent l'evolució econòmica. A la passada legislatura, s'aïllaren aquests components per part del PP i d'importants grups empresarials: la reculada de 2002 (el creixement econòmic es mantingué ferm el 1999, 2000 i 2001) té explicacions objectives (impacte dels atemptats de l'11 de setembre, por a volar, crisi cabdal a Alemanya -amb taxes de creixement negatives per al gegant germànic-), recordades arreu d'Espanya per economistes de tota solvència, que foren sistemàticament i tendenciosament ignorades a Balears, de forma que s'imputà el retrocés a l'aplicació de l'ecotaxa i a la gestió del govern presidit per Francesc Antich. Res més lluny de la realitat: l'únic estudi rigorós fet per avaluar l'impacte de l'impost sobre la demanda turística -signat per economistes illencs poc sospitosos de col·laborar amb el Pacte de Progrés- revelava que les conseqüències eren gairebé imperceptibles -entre l'1 i el 2% del conjunt dels turistes; és a dir, unes cent mil persones deixarien de visitar Balears-, de forma que es va fer una utilització grollera, impúdica i torticera d'una davallada econòmica que obeia, essencialment, a implicacions externes. Com, ara mateix, cap persona sensata no pot menystenir que les previsions de la gran allau de visitants per al proper estiu s'expliquen, també, en clau de vectors externs: la caiguda turística a Turquia, la grip aviar o la por al terrorisme islàmic, a banda de la recuperació alemanya, conformen alguns dels elements totalment aliens als plans d'actuació d'un govern, sigui del signe que sigui.

Però tornem al creixement. El que deim, des de fa anys, els que ens dediquem d'una forma o l'altra a l'estudi de l'economia balear, és que la composició del nostre creixement és esbiaixada: el sector de la construcció ha bastit, en aquests moments, un protagonisme accelerat de l'obra pública, tot repetint -com recordava no fa molt l'economista Pere Mascaró- les errades del Pla Mirall -també impulsat per Matas-, fins a arribar a allò que Mascaró qualifica com a «economia dopada». És aquest un punt de crítica medul·lar que tothom veu, diu i demostra... menys el govern del PP. Per aquest, són suficients les previsions que s'albiren a l'horitzó: hom parla d'«overbooking», de sobresaturació, de riuades de turistes, i això ja és suficient per aportar «tranquil·litat econòmica», segons paraules de la vicepresidenta. Urgeix recordar que els vocables «overbooking» i «sobresaturació», no fa molt, es consideraven com a sinònims de pressions negatives de tota mena sobre l'entorn social, econòmic i ecològic balear. Ara, representen el mannà positiu per als conservadors. En això, s'hi adjunta l'avenç imparable de la construcció pública, poc o gens consensuada, que esperona l'endeutament de la hisenda autonòmica i que, al seu torn, problematitza futurs projectes per mor d'aquest enorme llegat que es deixarà.

Sempre explic als meus alumnes que, històricament, les connexions entre l'Economia i la Política són molt intenses, i que rarament l'economista es sostreu en aquests nexes. Per això, aplicar una altra política econòmica, que es distancïi de la desplegada pel PP, suposa plantejar una acció de govern que no renuncïi als principis i als objectius, però que sigui flexible amb els instruments, bastits sobre el més ample consens possible. Sobre aquest punt, es parteix d'una premissa fonamental, diferenciadora en relació al PP: la noció que a Balears urgeixen fons econòmics regulars, amb destinacions finalistes, que enfrontin les externalitats generades pel nostre model de creixement. Això representa una peça cabdal per qualificar el nostre producte turístic. Aquesta idea fou plantejada nítidament per Francesc Antich, a les seves recents declaracions (i no escric d'oïdes). En cap moment digué que l'ecotaxa fou una «errada» -com alguns han volgut interpretar-; sí que afirmà que l'instrument generà una forta confrontació -un setge asfixiant, diria jo-, cosa que és prou coneguda i ningú no es pot dur a l'engany en aquest punt. I que, d'entrada, calia evitar-la i cercar noves fórmules consensuades. Honest i coratjós, Antich. I, al meu entendre -i malgrat les crítiques que li plouen, algunes d'elles d'una injustícia insultant-, totalment necessari en la cruïlla que viu l'oposició al PP.

Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica