Aznar va viatjar a Mèxic per donar suport a Felipe Calderón i al PAN (Partido de Acción Nacional). Si tenim en compte que al PAN li plouen les acusacions de corrupció, haurem d'admetre que el professor de Georgetown va passar-se de set cases. Però, què hi farem? Els intel·lectuals acostumen a ésser imprudents. Tanmateix, allò que va treure de polleguera els mexicans va ésser l'evidència que el professor havia transgredit les lleis del país, ja que prohibeixen als estrangers fer costat a un candidat o l'altre en període electoral. Naturalment, els mexicans ignoraven qui tenien davant. Nosaltres sabem que el professor és més partidari de fer complir la llei que de complir-la, a posta ens va involucrar en una guerra sense que ho sabés ningú més que ell. Però insisteixo, els mexicans no n'estaven assabentats. I atès que són gent de sang calenta, juraren venjar-se. Els serveis de contraespionatge de Bono, detectaren per Internet frases inquietants de l'estil d'aquestes: «Compadrito, alerta, el gallo espolón nos remueve la gallera» o «cofrade, ya se ha estrenado el jilguero como orador». Finalment, una de definitiva: «compadre, apunta fino que el jilguero está quieto en la florida ramita del árbol». Al cap de poc un comando desconegut va obligar el senyor Aznar a pujar a un «Buyc» que va partir a tot gas en direcció a la frontera. Aquí els serveis secrets de Bono es despistaren, perquè seguiren una pista equivocada. La culpa cal atribuir-la a Internet. Interceptaren un missatge força sospitós, els secretes. Deia: «Sacó Paquiro el reló/ y dijo de esta manera:/ Este toro ha de morir/ antes de las cuatro y media». Tan aviat com el va llegir, Bono va treure conclusions: aquest Paquiro devia ésser qualque pinxo de Chiapas, de manera que enviaria mitja dotzena de guàrdies civils a vigilar el Café de Chinitas, i a dos quarts de cinc ja estaria en condicions de convocar una roda de premsa per anunciar l'èxit de l'operació. No cal dir que els guàrdies encara esperen. El professor de Georgetown i els seus segrestadors havien sortit de Mèxic i el carro que els transportava volava en direcció a l'Equador. Concretament s'adreçaven a les proximitats del riu Marañón, on hi ha uns jívaros que encara conreen les antigues tradicions. Els segrestadors pretenien reduir-li el cap, al professor de Georgetown. «Si fueras un boludo te rajábamos el nabo», va dir-li un d'ells. «Pero como tienes un pensamiento lindo, te reduciremos la olla», va sentenciar un altre. Tribulete va tenir notícia del segrest a través d'uns contrabandistes mallorquins que rastregen la zona a la recerca de caragols amb cames per a fer córrer a Son Pardo. Immediatament ho va comunicar a l'ambaixada espanyola a Quito, però l'ambaixador va considerar que no calia fer cap gestió especial. La cosa era greu? Sí, encara que no calia fer-ne un gra massa. Fet i fet, George Bush també havia estat sotmès a una operació per part dels jívaros. Va ésser temps enrere, quan despertava a l'adolescència i voltava amb els seus pares per Amèrica del Sud provocant cops d'estat. Conten que Bàrbara Bush, en veure que a Bush júnior el molestaven els calçons a causa d'una fimosi, el va acompanyar a la consulta del bruixot Teodoro Oswaldo Gijonés i, amb les quatre paraules que sabia d'espanyol, li va donar a entendre que li retallés el cap de baix. Tanmateix, tant si fou per distracció com per falta d'enteniment, el bruixot li va reduir el de dalt. Què voleu? Va ésser allò que en castellà en diuen «una mala tarde». D'altra banda, tot i que la reducció és evident no li ha impedit governar el país més poderós del món. Bé, els segrestadors mexicans portaren el professor de Georgetown davant el jívaro que feia de capità manaia, i pagaren el preu acordat per a la reducció de cap. «Díganos compadre ¿cómo quedarà el compadrito?», va demanar-li un dels segrestadors. «Con una tsantsa del tamaño de una mandarina, mis militares», va respondre el jívaro. «Adelante, chamaco -li va dir un altre-, reducídle la olla que ahorita mismo nos volvemos aperreados hacia México lindo». Aleshores, el capità manaia va dir-los que esperessin un moment mentre ell passava instruccions al bruixot. Els veren discutir. El bruixot mirava el grup i era evident, a jutjar pel moviment dels braços, que deia que no podia fer l'operació. A la fi, ambdós optaren per apropar-se al mexicans. «Imposible!», va xampurrejar el bruixot. «¿A quién dianche se le ocurrió mondar la tsantsa del bigotudo?», va demanar el capità manaia, provocador. I va continuar: «El chamán le ha tomado la medida a la tsantsa del bigotudo y no puede redusirse más». No pogueren dissimular la frustració, els mexicans. «Veamos, compadre -va demanar, un d'ells- ¿cómo te dignas desir que le ha tomado la medida a la olla si no la ha medido por palmos?». Va obrir els braços, en un gest de suficiència, el capità manaia. «Ni falta le hase -va respondre-. El chamán jusga a ojo de buen cubero, mis militares». Va afegir, en un sospir: «La tsantsa del profesor ya es de la medida pequeña». Va demanar, un mexicà: «¿Tamaño de la mandarina, mi cuate?». Va estudiar-li el cap amb ull crític, el bruixot. «O del cacahuete, no más...», va sentenciar amb un gest ben expressiu de desinterès, el bruixot. Maleïren, els mexicans. Tants de quilòmetres per a res! «Anda, devuélvenos la plata, chamaco...», va exigir un d'ells, al capità manaia, tot indicant-li amb un gest que afluixés la mosca. Però, aquest, els va fer saber que la tribu es regia per costums atàvics, un dels quals feia referència al dret de no retornar allò que s'ha rebut. Tanmateix, va voler ésser amable. «Si lo desean, por el mismo precio le recortamos el bigote», va dir, tot assenyalant el professor de Georgetown. Ni l'escoltaren, els mexicans. Fet i fet, ja havien donat mitja volta, jurant en arameu. Discutien entre ells. I amb motiu: Com podien haver-se equivocat d'aquella manera? D'on s'havien tret que tenia el cap tan gros? Res, havien confós el pa de civada amb el pa de xeixa, cosa imperdonable en uns segrestadors. Aznar, en veure's lliure, va enginyar-se-les per arribar a Madrid. La setmana passada ja va assistir a la convenció conservadora, on va deixar constància de la seva alçada d'estadista. I un dia d'aquests reprendrà les classes a Georgetown. El segrest no ha transcendit a l'opinió pública, i Rajoy ha demanat a Zapatero que el govern se n'oblidi. Vulgues no vulgues, tot això de la mandarina no pot afegir cap prestigi al pensament polític espanyol.

Llorenç Capellà, escriptor