Escric això des d'un lamentable, incòmode i antic avió d'Iberia que m'ha de dur als Estats Units on, entre d'altres, tinc programada una passada pel Media Lab del MIT, el Massachussets Institute de Technology, un lloc que he esmentat aquí moltes vegades per mor que és un dels escenaris on s'han cuit molts dels invents tecnològics que avui ens envolten. Justament aquests dies ha estat notícia perquè acaben de nomenar un nou director del Media Lab, una persona que ve del món empresarial i que té l'encàrrec d'aconseguir que el Lab miri més cap al món empresarial, la qual cosa no deixa de ser ben xocant si un hom té en compte que ara mateix devers la meitat dels ingressos d'aquest centre vénen de les empreses del ram. Un encàrrec que també ha fet encendre alguns llums d'alarma, no fos cosa que amb aquest gir, el Media Lab perdés el punt d'innovador i visionari que li ha permès d'adquirir el prestigi que ara mateix té. Un prestigi que també està bastit a partir dels molts, diguem-ne, fracassos que també ha tingut i dels quals rares vegades se'n sent a parlar. Justament, també aquests dies ha estat notícia una descoberta feta al Media Lab ara fa deu anys i que encara no ha acabat de trobar el seu camí com a producte comercial, tot i que l'operadora japonesa de telefonia DoCoMo fa quatre anys que va anunciar que s'hi posava. Estic parlant de les anomenades xarxes d'àrea personal, o humana com prefereixen anomenar-les els japonesos. La cosa va d'aprofitar les propietats conductores de l'electricitat que té la pell humana per fer-la servir com a suport físic de xarxes informàtiques i que permetrien l'intercanvi de dades entre aparells en contacte amb la pell i, fins i tot, entre persones diferents. Spielberg ja es va veure venir cosa d'això quan, a la incommensurable pel·lícula ET, atribueix a aquest simpàtic extraterrestre la possibilitat d'encendre coses, com una bombeta, amb el simple contacte del seu dit. Convé dir que la nostra pell només pot conduir petits, molt petits, corrents, que no basten per encendre aparells elèctrics però sí són suficients com per transmetre bits fins a, diuen, 10 Mbits per segon (o menys). Pel·lícules a part, tot va començar d'una manera ben bé casual, o si ho voleu més ben dit serendípica, ja que buscaven una altra cosa. El fet és que l'equip del projecte «things that think» (coses que pensen) varen col·locar a un violoncel·lista de fama tot un seguit de sensors per poder reproduir després els seus moviments amb un autòmat preparat als efectes. Varen descobrir que la cosa no acabava d'anar i un dels estudiants del grup -becat per IBM per fer el doctorat al MIT- va provar que el mal funcionament era degut a les fugues de corrent a través de la pell humana. Aquell mateix any, el 1966, varen presentar a una de les fires més importants del ram un prototipus de sistema que permetia intercanviar les dades de la tarja de visita amb una simple encaixada de mans, el que semblava que seria l'aplicació definitiva per explotar comercialment aquesta descoberta. Però no, el bullit no va anar bé, entre d'altres raons perquè, ben aviat, varen començar a ser desenvolupats sistemes de comunicació sense fils que permetien connectar diferents aparells i que no feien servir el cos humà. Tanmateix, DoCoMo no ha abandonat aquesta línia i ha promès que, d'aquí a un any ja tindrà preparats productes -mòbils, essencialment- dotats d'aquestes capacitats i que permetran, fins i tot, l'intercanvi de tota casta d'informacions entre dues persones a través, simplement, del contacte físic entre elles. Un anunci que, sigui dit de passada, genera no poques prevencions i que fa intuir que, en segons quines situacions d'interrelació personal, a més dels indispensables preservatius, també caldrà disposar de tallafocs personals que evitin la filtració indiscreta i poc convenient de segons quines dades i activitats d'índole personal. Per altra banda, DoCoMo també està investigant sobre les possibilitats d'utilització d'aquesta casta de xarxes per a transmetre valuosa informació rellevant a efectes de la salut i que permetrien, pel simple contacte físic, conèixer possibles malalties, incompatibilitats i al·lèrgies d'una persona en cas d'emergència, però això, més que qualsevol altra cosa, sembla una feble excusa per justificar les seves recerques que estan més orientades a facilitar l'intercanvi d'arxius musicals i similars -ai, las! el copyright!- entre un públic jove, més procliu a acceptar aquesta casta d'innovacions. En qualsevol cas, i acabi passant el que acabi passant amb aquestes xarxes d'àrea personal, està clar que la seva descoberta va venir de la mà d'activitats innovadores que poden semblar, en una primera aproximació, una pèrdua absoluta de temps. Sense curolles com aquesta, no hauríem arribat a tenir moltes de les coses que avui ens són indispensables per a viure. Flac favor en faríem a tots plegats si ho perdéssim de vista.
P.S.: Per cert, en el moment d'enviar aquest escrit, el lamentable avió d'Iberia ha fet la seva feina i ens ha arribat a destinació. Que no sia dit.
Llorenç Valverde, catedràtic de la UIB
