L'estratègia dels estornells

Encara que l'altre dia m'ho contassin per cosa certa, no sé si ho he d'arribar a creure. Ben trobat sí que ho és, però, redéu. La veritat és que, d'entrada, la meva tendència natural de moix una mica escaldat pels falsificadors de la vida, m'ha duit a tenir els meus seriosos dubtes sempre que em relaten una cosa sorprenent en escreix. És tan encertada, tan terriblement efectiva l'estratègia de defensa col·lectiva de l'esbart d'estornells que em contaren, que no sembla possible que pugui ser exercida mitjançant la intel·ligència que es suposa a uns animalons de ploma menuts i gregaris com són els estornells. Perquè jo, mirin, ja en coneixia d'altres de manifestacions actives de l'instint de supervivència, com és ara la dels puputs; aquesta simpàtica i esvelta au que a les primaveres nia aquí, ha après per via genètica que la millor manera de protegir-se des de dins el niu estant, en lloc de donar cara i defensar-se a picades amb el bon bec i afuat que tenen, és donar els darreres al depredador i aplicar tota la força que poden a la ventresca, a fi i efectes de buidar contra ell i a pressió la major quantitat possible d'excrements fetorosos i pestilents. Si el niu està ple de butzetes una mica crescudes, ja us podeu imaginar l'olorosa endemesa. I l'èxit conseqüent. Per això mateix, entre la gent de la meva generació, que encara mantenim una certa amistança amb la naturalesa, els puputs tenen l'anomenada de fer pudor. Els puputs no feien ni fan pudor; el que en fa és el producte del seu desmenjar. Talment com el nostre, vaja. Ara bé, allò dels estornells, passa de mida. Que mai no deixa de sorprendre'm la capacitat de contagiosa amplificació de l'instint dels animals, quan albiren el perill o la necessitat imperiosa de subsistència. I també l'assossegament d'aquests mateixos impulsos, quan passen unes generacions sense manifestar-se les amenaces que els motivaren. L'estiu passat, al mateix port de Cabrera les llisses i qualque llobarro majestuós menjaren pa dins el cau de la meva mà, els més tranquils del món. Les salpes ja eren una mica més esquives, però no gaire. Clar, com que fa anys que no els encalcen, s'han relaxat...