Encara que l'altre dia m'ho contassin per cosa certa, no sé si ho he d'arribar a creure. Ben trobat sí que ho és, però, redéu. La veritat és que, d'entrada, la meva tendència natural de moix una mica escaldat pels falsificadors de la vida, m'ha duit a tenir els meus seriosos dubtes sempre que em relaten una cosa sorprenent en escreix. És tan encertada, tan terriblement efectiva l'estratègia de defensa col·lectiva de l'esbart d'estornells que em contaren, que no sembla possible que pugui ser exercida mitjançant la intel·ligència que es suposa a uns animalons de ploma menuts i gregaris com són els estornells. Perquè jo, mirin, ja en coneixia d'altres de manifestacions actives de l'instint de supervivència, com és ara la dels puputs; aquesta simpàtica i esvelta au que a les primaveres nia aquí, ha après per via genètica que la millor manera de protegir-se des de dins el niu estant, en lloc de donar cara i defensar-se a picades amb el bon bec i afuat que tenen, és donar els darreres al depredador i aplicar tota la força que poden a la ventresca, a fi i efectes de buidar contra ell i a pressió la major quantitat possible d'excrements fetorosos i pestilents. Si el niu està ple de butzetes una mica crescudes, ja us podeu imaginar l'olorosa endemesa. I l'èxit conseqüent. Per això mateix, entre la gent de la meva generació, que encara mantenim una certa amistança amb la naturalesa, els puputs tenen l'anomenada de fer pudor. Els puputs no feien ni fan pudor; el que en fa és el producte del seu desmenjar. Talment com el nostre, vaja. Ara bé, allò dels estornells, passa de mida. Que mai no deixa de sorprendre'm la capacitat de contagiosa amplificació de l'instint dels animals, quan albiren el perill o la necessitat imperiosa de subsistència. I també l'assossegament d'aquests mateixos impulsos, quan passen unes generacions sense manifestar-se les amenaces que els motivaren. L'estiu passat, al mateix port de Cabrera les llisses i qualque llobarro majestuós menjaren pa dins el cau de la meva mà, els més tranquils del món. Les salpes ja eren una mica més esquives, però no gaire. Clar, com que fa anys que no els encalcen, s'han relaxat...
Però allò dels estornells em va deixar perplex quan m'ho contaren. Passa que, com és sabut, un dels seus enemics naturals més perillosos és el falcó. I el núvol obscur de l'esbart dels estornells quan albira per sobre d'ells, a les altures, la silueta amenaçadora del rapinyaire, es posen tots d'avís i volen amb molta atenció i concentració, fent les mateixes evolucions de sempre però relentint una mica, com si no l'haguessin vist, orella alta així mateix, tots els nervis en tensió... Per atacar, el falcó es deixa caure, es llança en picat a una velocitat vertiginosa cap a l'esbart, amb la certesa, amb l'esperança que, amb tants de milers que n'hi ha allà baix algun n'ha de glapir amb l'envestida. Però si res no falla i l'estol està ben atent, cosa que succeeix el noranta-nou per cent de les vegades, la rapaç se'n du l'almud pel cap. Quan envesteix a tota velocitat el falcó, els estornells sobtadament li fan un buit, li deixen un forat perquè passi de llis. I el més sorprenent de tot: quan se n'ha duit el cugul de passar i no atrapar-ne cap ni un, els ocellons tornen a cloure el forat de l'estol i seguidament fan el mateix que els puputs quan qualcú agredeix el seu forat de figuera: tots a la vegada el concaguen ben arreu, complint-se un doble objectiu: mullat i empastifat, li resulta impossible remuntar-los per atacar una altra vegada. Magnífic. Quina cosa.
Tant de bo el nostre apallissat poble sabés aplicar l'estratègia que diuen dels estornells quan, implacables, cecs de golafreria, embriacs d'ambició, es llancen a l'atac els especuladors, els trapezistes del guany ràpid, els governants sense escrúpols, els requalificadors deixondits, els doblemoralistes de la cultura, els bords que destrueixen la terra i la llengua que permetí que s'hi nodrissin... Tant de bo. A les eleccions que vénen tendrem l'oportunitat d'assajar-ho. Reteniu-ho en memòria. Ens hi jugam molt. Qui vulgui anar viu que hi vagi.
Gabriel Florit i Ferrer, escriptor
