Hi ha llibres que et rea- firmen. Tal vegada perquè et conten el que vols llegir. Vegin si no: «Europa està formada i composada per cafès. Mentre hi hagi cafès la idea d'Europa tendrà contingut». El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, pel debat intel·lectual i pel xafardeig, pel «flâneur» i pel poeta o pel metafísic amb el seu quadern. Hi diu això, i moltes coses més, George Steiner, un dels meus escriptors preferits.

Com quasi cada dia, sense saber que reafirm un ideal europeu, em prepar per anar aBar Bosch. Surt de ca meva, m'acompanyen els crits i rialles de les gavines d'hivern i just al bell mig del Born el xisclar dels lloros verds, que s'han escampat pertot, presagi de la globalització escarabotada. A l'escala, he sentit parlar danès, a les obres de davant polonès, al carrer Apuntadors anglès, a la parada de bus de la Plaça de la Reina -mescladissa multicultural-, senten, sobretot, equatorià. Pocs em xerren en mallorquí, n'Antònia -al seu quiosc-consultori sentimental de sis metres quadrats- i els cambrers, en Joan -esperant la jubilació com qui espera el messies- o en Carlos i n'Atanasi. Així va. Tot canvia. Fins i tot les lleones del Born em sembla que tenguin les mames més petites que abans.

De camí cap a la plaça de les Tortugues me top amb gent matinera. Funcionaris que arriben tard; netejadors amb la granera-bufadora mecànica; les dependentes de Zara sense maquillar -estan igual de bones i de llunyanes-; algun advocat famós; un psiquiatre de Felanitx; la mare que espera amb un disminuït profund; els que encara passegen els cans amb la bossa per als excrements (altres sense bossa); una que fou guapa d'un Banc; la joveneta que me mira; la nineta amb uniforme, que no me mira; un calb que me saluda i no sé qui és; un que m'escomet: «Com està aquest senyor?» sé que fa feina a obres del Port; el capellà-obrer que ja no ho és; l'ajudant de la notaria, molt mudat (pareix ell el notari); en Biel de La Caixa que intenta convèncer els sense-casa que dormen a l'entrada dels caixers automàtics que és hora d'aixecar-se.

Diu Steiner: «En el Milà d'Stendha, en la Venècia de Casanova, en el París de Baudelaire, el cafè albergà l'oposició política que existia, el liberalisme clandestí. Els qui volguessin conèixer Freud, o Karl Krauss, Musil o Carnap, sabien en quin cafè els havien de cercar. Danton i Robespierre es reuniren per darrera vegada al Cafè Procope». Ho coment a en Llorenç Valverde -devorant dues «llagostes» torradetes amb tomàtiga- mentre m'explica el seu periple de Berkeley al MIT, i li dic que a Boston hi he menjat hamburgueses de llagosta a un McDonald's, l'anticafè europeu: deu ser això significatiu de «l'esperit d'Amèrica»? Sent les converses de les taules, ma mare em deia que escoltar estava mal fet, però sentir no. «Es que no hay una cultura del dolor, no estamos entrenados para el dolor, ¿sabes?» Conta una rossa, fuma que te fuma, a un company, pareix més un arreplegat de pel carrer o de qualque tasser de bar durant un vespre de rauxa, sense haver tastat el llit. Havien aterrat al Bosch, un altre de la seva taula dormia amb una mà que li aguantava el cap i una bava que li redolava. No aturava, reprenia el seu discurs sobre el que fos: el dolor, l'amor, la cremor, el matí, la droga, la nit, el món, la bolla... «No ho puc aguantar pus!» Diu fort el professor retirat. És un home simpàtic i iracund quan li toquen algun tema que ell domina o quan el destorben de la lectura, aplicadíssima, que fa del diari més reaccionari de la localitat. No pot suportar més la xatxèra d'aquella rossa i s'aixeca agafant el seu panet calent de sobrassada. El bar a aquestes hores, és un fris previsible. El broker d'un banc important que arriba carregat de diaris econòmics, de paper color salmó, li serveixen sempre el mateix i no aixeca el cap en més d'una hora. Els tres habituals que sempre arriben amb el mateix ordre, un rere l'altre; dretanots, amb els judicis curts i fets, gens originals, odiant tot el que els diaris que duen diuen que han d'odiar: el català, els socialistes i tot el que va en contra del comerç urbà. «Quina vergonya!» És el seu leit-motiv. Tota la societat benestant és passada per la pedra d'aquell sanedrí. Dues al·lotes, pareixen germanes, inamovibles, tot el temps que beuen el cafè amb llet parlen fluixet, molt prop l'una de l'altra. Els parroquians que prenen la consumició a la barra, al tasser, són diferents dels qui s'asseuen; més cridaners, cerquen com a sparrings els cambrers, per xerrar de futbol, o de les seves dèries, un de motos, un altre de pesca. Segons el diari, la catadura: Bild, grasset, ros i mal vestit. Süddeutsche Zeitung: llargarut amb ulleretes. Le Monde: vaqueros, bufanda i pipa. I així. Els volanders, els qui vénen a temporades, passen a formar part del paisatge estacional, com un famós misser que venia propietats a la taula de l'entrada, d'amagat dels seus familiars. O quan arriben els polítics autonòmics de Menorca amb la seva «jefa» davant, tots asseguts a la mateixa taula.

«A un cafè escrigué Lenin el seu tractat sobre empiriocriticisme, a un cafè mataren en Jean Jaurès, pels cafès peregrinava Walter Benjamin», recorda Steiner. «Fins i tot les idees més abstractes han d'estar ancorades en la realitat, a l'essència de les coses, com el cas de la idea d'Europa, ancorada en els cafès». Un cafè amb llet, un te, una copa de vi, un lloc on parlar, especular, jugar als escacs o al truc, o estar amb la gent fugint de la solitud, a vegades compartida, o, com ara a l'hivern, estar calentó. És ver que al Bar Bosch ja no hi ha en Damià, que un dia, darrera el taulell, em mostrà els calçons blancs del Barça o en Sebastià l'andritxol, argumentant que a Cuba, els «aguacates» són arbres; ni el pintor Bover, amb la seva aura de «maudit» fent grans perorates braç en alt, o el propietari antic, que era ben igual que una estatueta que hi havia, un bust d'en Manolete, damunt un prestatge i que ningú va robar mai, o al primer pis la sala de jocs amb un trispol atrotinat, però l'ambient és el mateix i hi ha encara, «croissants antics». Com en Roy, de Blade Runner, puc parafrasejar «he vist coses al Bar Bosch, més enllà d'Orió, que els humans no creurieu», com arquitectes escridassant pels seus mòbils o entrenadors del Mallorca -en Víctor, amb en Pichi- fent les seves alineacions.

Servidor és un aimador del cafè dels cafès, vaig també aCafè Líric, aBar Martí del carrer de Sant Feliu, aNiza; he fet romiatges cafeterils, des del bar de Lisboa on escrivia Pessoa, al de Sartre a París, el Bar Brazil i les Deux-Magots, he rossegat el meu cul pell mateix seient on Wagner delirava al Florian de Venècia. He passat hores aBar Zurich de Plaça Catalunya o aCafè de l'Òpera de les Rambles de Barcelona. I acab al cafè Can Tronca de Sant Joan, prop de la foganya on dos troncs d'ametler fan espires i l'amo Arnau «Bomber», em comenta que un pic sanava un porc i pel cap l'aguantava Na Bardissa i per les cames Na Mateveta. Ja he dit, que un és bo de convèncer, si ho diu Steiner: «mentre hi hagi cafès, la idea d'Europa tendrà contingut». Encara que pugui ser una idea desbaratada.

Climent Picornell, professor de la UIB