Hem de saber pensar que ho portam dins la sang, sembla. Si no, de què dona Maria Antònia Munar se'n preocuparia tant de donar gust als caçadors? Perquè són molts, no és ver? Idò això. No he caçat mai res, si no ha estat qualque esporàdica «sól·lera» de llubinera cassalla tres caires, qualque pic, temps enrere. Però ens deu venir del fons del sediment dels mil·lenaris, allò de quan la fam manava a l'instint, fer el cap viu, sobreviure, la necessària, diària ració de proteïnes, omplir el gavatx. Actualment i dins l'anomenat primer món, les necessitats primàries ja ens vénen solucionades d'una altra manera, o sigui que allò d'agafar la repetidora, anar pel vedat i arrambar amb tot el que es mogui, avui ve per un altre caire de la conducta humana: la matera. I les restes d'aquell instint que abans he dit. Allò que no oblidaré mai serà una tirada a guàtleres a un camp de tir que hi ha passat Son Ferriol. Quin espectacle més fotudament degradant! Guatleretes de granja que quasi no volaven. «'Pácaro!». Pam, pam! «'Pácaro!». Pam, pam! I així. Fins i tot la salvatjada suprema: ho he vist, no m'ho han contat: una de les guàtleres que no havia estat ferida, va caure indemne al terreny, i la més tranqui1·la i reposada del món pasturava picotejant llavors de les herbes que trobava, mentre caminava directament cap al caçador, que no havia sabut afinar-la en vol. El mala bèstia quan la tengué a quatre metres escassos l'apuntà i disparà. I l'animalet va desaparèixer, es desintegrà, es va fer fum i alguna ploma. Bàrbar obtús de la punyeta. Ecs!
Dins un altre ordre de coses, però seguint la línia del sacrifici animal, a la meva infància era molt normal assistir a la execució d'animals de corral destinats a l'alimentació de la família. Tanc els ulls i veig ma mare a la gatzoneta havent plomat de viu en viu una porció del coll d'un pollastre o una ànnera, per tot seguit clavar-li un tall net amb el ganivet i fer-li fer la sang dins un plat fondo. El que més m'escarrufava era quan mon pare havia de matar un conill. Allò d'agafar-lo per les cames de darrere, cap per avall, i amb el caire del call de la mà envergar-li clatellada seca... I si per una d'aquelles coses la destresa li fallava i no el matava a la primera, que el conill s'ho veia venir i feia aquelles revinclades i giscos agudíssims que m'entraven dins la medul·la, me n'havia d'anar i ja me n'afluixava de veure'l escorxar, que era el que de veres m'agradava. O quan s'havia de sacrificar un colomí per afegir i donar més substància a l'arròs de qualque diumenge. El pare pujava al colomer i quan davallava l'escala ja ho feia estrenyent el cap de l'animalet amb l'ungla del dit gros de la mà dreta... I el colomí amb els ulls sortits i les ales tremoloses fent el bategot. No se'ls feia donar la sang als coloms, per això dins el plat tenien la carn més obscura. Ara bé, la rodella, la gran festa proteínica casolana era la matança del porc, que com que el Govern Balear i adlàters aquests darrers temps en fan xou un parell de vegades cada hivern a diferents llocs, trob que no és d'interès que us en conti res, tothom en deu tenir una versió ben aproximada, a hores d'ara.
El que anava a arribar a dir: el jovent actual no està gens ni mica a punt per veure aquestes escenes d'antiga, necessària, sangonosa violència. Els meus fills per exemple, no importa anar a cal veïnat, no suporten la visió del degollament d'un indiot, per posar un cas. No estan preparats. Ho estan per altres coses. Cony, toqueu-los el pontet en això de la cosa informàtica. No coneixen la cadència ni el to del cant d'un gafarró, però saben com si les respiressin, totes i cada una de les meves supines ignoràncies amb l'ordinador. Tot canvia. Evoluciona. La pell de les noves generacions s'ha tornada més prima per segons quines coses. Potser fan bé. De tota manera qualcú els ha de fer la sang als pollastres que es cruspeixen, eh?
Gabriel Florit i Ferrer, escriptor
