Abans de res, deixar dit que l'«autobiografia oral» de Xabier Arzallus, titulada Así fue, és un llibre molt recomanable. Els últims episodis sobre el nou Estatut català m'han agafat amb el llibre a les mans i tot i que encara és una lectura inacabada, hi ha un seguit d'anècdotes referides a Tarradellas, a Pujol, etc., molt il·lustratives que tenen una mateixa constant: l'expresident del PNV sempre dibuixa els líders catalans, en moments cabdals dels últims trenta anys, afectats d'un atemoriment històric, excessivament cautelosos. Per mostra, un botó: «Dit sigui de passada, les meves relacions amb Pujol sempre van ser correctes. El conec des de fa molts anys. Vaig tractar d'ajudar-los en tot allò que vaig poder, sobretot al començament, quan eren força pessimistes. Record que vaig participar en el gran míting que tingueren en les primeres eleccions autonòmiques. Després, em convidaren a menjar a l'Amalur de Barcelona. Estaven una mica deprimits, perquè Trias Fargas havia parlat en el míting de l'Estat català. Deien que això era un pecat, havent-hi en Suárez per allà; que els plourien les bufetades. Eren gent molt temerosa en aquestes coses. Nosaltres sempre vam ser més llançats. Jo li vaig dir: 'Guanyareu. Tu seràs president i li treureu una bona diferència al segon partit. I et faig una aposta: si surts president, em reps al Palau de la Generalitat, amb els Mossos d'Esquadra per davant'. I ell em va respondre: 'I tant, faltaria més!'. Estaven espantats, però va passar el que jo li vaig dir. Guanyaren, Pujol va ser president... i, per suposat, mai no es va recordar d'invitar-me». Un dels components genètics dels nacionalistes catalans és el temor, allò que la gent d'ordre en diu centralitat i fins i tot racionalitat. En aquest sentit, per què havia de ser diferent Mas de Pujol?

joanmariUhotmail.com