Els meus pares i mestres, segurament imbuïts d'humanisme cristià, m'ensenyaren la lleialtat i la gratitud com a valors i com a referents d'allò que ens humanitza i ens fa persones. Una gratitud que intenta distanciar-se del servilisme, de la hipocresia i de la doble moral que tendeix a institucionalitzar-se en alguns mostradors mediàtics. Entenc que el ressentiment i la indignació davant l'èxit dels que consideram adversaris ideològics a vegades ens pot confondre i desviar el punt de mira personal i col·lectiu. Ho entenc. Massa si ho entenc. De la mateixa manera que també comprenc que aquestes darreres setmanes ningú no hagi recordat que també el Govern de les Illes Balears signà acords amb el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, membre destacat d'Esquerra Republicana de Catalunya. Per les informacions de què dipòs, ningú no ha demanat la dimissió dels qui organitzaren aquell acte maquiavèl·lic i signaren pactes institucionals entre el PP i ERC. Si hagués passat això segurament hauríem de diagnosticar algun forat negre a la nostra democràcia. Per sort, gaudim de bona salut, la majoria ens podem considerar gent normal i a molts allò que més ens agrada i ens satisfà és que diguin de nosaltres que som persones agraïdes, perquè l'agraïment no emboira la nostra identitat, ni la nostra independència, ni la nostra capacitat crítica. Per sort, la nostra vida i la nostra llibertat no estan condicionades per ningú, ni devem res a ningú, com no sigui gratitud, començant per aquells que han confiat i confien en nosaltres, els nostres amics i aquells amb qui compartim algunes utopies, malgrat que cada dia que passa siguem més selectius. A aquells que combaten la gratitud i transiten pel món enverinant i contaminant permanentment també els desitjam sort. Algun dia en necessitaran.