algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
22°

Una visió teatral: La reina de bellesa de Leenane, per La Clota Teatre

Martin McDonagh (Londres, 1970) ha estat considerat per la crítica com l'autor irlandès més destacat de les darreres dècades. La seva obra més reconeguda i representada per tot el món -també a casa nostra- ha estat La reina de bellesa de Leenane. A El tinent d'Inishmore, una àcida caricatura de la mediocritat i l'absurditat humanes, Padraic, dit «el Boig», és un militant psicòpata de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional d'Irlanda que s'ha proposat de netejar el nord del país de drogoaddictes i anglesos. Capaç de torturar despietadament els enemics i de posar bombes mortíferes, Padraic s'enfonsa quan sap que el seu moixet Tommy és mort: «Res no tindrà sentit -confessa- ara que el Tommy no hi és. No tornaré a notar mai més els seus ulls somrients al clatell, animant-me, dient-me: 'Ho fas per mi i per Irlanda, recorda-ho', mentre jo tir una bomba en un pub, o clav un tret a un constructor. Tot el meu món s'ha esfumat, i ja no tornarà mai més». Hi ha un rerefons de violència gratuïta en l'obra, que te fa pensar que les seues provocacions no acabin sent també gratuïtes i hi ha un menyspreu esgarrifós pel dolor i la mort..., sempre que es tracti de la mort o el dolor d'altri. Una barbaritat. Estimar-te molt el moix i maltractar ta mare poden ser activitats compatibles per a aquest autor. Quina diferència hi ha entre aquest psicòpata (un terrorista) i els qui frueixen d'envelar clatellades a vianants per enregistrar-ho als seus mòbils, o els qui, per divertir-se, un cap de setmana sotmeten a tota casta de vexacions i finalment prenen foc a una indigent dins un caixer d'una entitat bancària? És cert que som arribats ja a la situació ideal on es pot produir un cataclisme entre les expectatives creades per la pròpia societat i el món real? Per entendre una mica algunes de les conductes malaltisses de què, dia sí dia també, la premsa ens informa, tal vegada faríem bo de no perdre de vista els sentiments d'apatia, desinterès, frustració, fracàs, irresponsabilitat i violència gratuïta que va covant dins la societat del benestar, on estam tan instal·lats que, fins i tot, són molts els qui no tenen consciència de viure una situació privilegiada. Per als qui consideren que el benestar actual és gairebé un do inherent a la condició humana, que s'adquireix sense esforç i que hom en té dret pel sol fet de viure, els pot succeir que vegin el qui no té res d'açò com a una mena d'objecte, un no humà, gairebé un no res: el fillet guineà atropellat pel motorista del ral·li a Dakar és una mort anecdòtica que cobrirà una assegurança (quin article tan bo n'ha escrit en Guillem Frontera aDiari de Balears del 17 passat!), no així els pilots morts en plena carrera, que aquests tenen la consideració d'herois...; el sense sostre destrossat a puntades de peu a un cap de cantó de Londres; la vagabunda pels carrers de Sarrià a Barcelona... Ens diuen els psicòlegs socials que, des d'aquesta percepció, no és estrany que joves, generalment de casa bona, complaguts en el confort i l'oci, cerquin la felicitat en la ficció i en l'artifici. La «cosa» que apallissen o maltracten per a ells no és humana, no és «com ells». A la vista de tot açò, em deman si ens pot esborronar el tractament d'assumptes delicats d'una manera tan bàrbara.

Poc públic a la sessió de diumenge passat a vespre al Teatre des Born, i, la veritat, no entenc com és que Ciutadella, que cada any s'omple la boca de capitalitat teatral menorquina i amb proclames d'amor a Talia quan s'atorga el premi bilingüe més generosament dotat de totes les Espanyes; no entenc com Ciutadella pot deixar passar un espectacle com el que hem vist aquest cap de setmana sense omplir a pic de mall, si més no, el pati de butaques.

Bé que t'ho adverteixen els de La Clota Teatre en entrar a la sala i figura escrit al programa de mà: La reina de bellesa de Leenane és una comèdia negra que «gela la rialla i endureix la compassió que susciten els personatges». I és possible que en els temps atziacs que corren, la gent no estigui més que per futbol, telenovel·les i diversions d'humor gruixut. Però que poc que podem esperar d'una societat incapaç de posar-se davant el mirall per veure's el rostre real que fa, que feim! Tenim por de veure'ns la lletjor perquè ens hem avesat a creure només allò que ens afalaga.

Martin McDonagh va escriure La reina de bellesa de Leenane quan era un jove de 25 anys, però aquesta obra va sacsejar els mitjans teatrals europeus. La peça d'aquest escriptor, que estén la seva mirada «punck» sobre els irlandesos, ens fa passar del drama humà d'uns protagonistes absolutament grisos a situacions tenses, que només l'espira irònica o marcadament grotesca permet descarregar. Mag Folan és una vella obsedida per la por de quedar-se tota sola i carregada de manies (tirar els pixums per l'escurador, beure te i menjar galetes i melindros...), possessiva fins a la tirania envers la seva filla Maureen, de 40 anys, a la qual no deixa tenir vida pròpia. Les relacions entre mare i filla entren en el terreny del sadisme i s'anul·len mútuament qualsevol perspectiva de felicitat, ni una escletxa. La filla castiga sa mare obligant-la a prendre's un beuratge grumós, a menjar sempre una determinada marca que detesta, torturant-la amb oli cremant... O sigui, tot absolutament i vulgarment domèstic. La monòtona successió de dies sense horitzó acaba generant una relació d'odi, que s'expressa primer amb violència verbal i finalment amb l'assassinat. I és que la vella no sols és una nosa, sinó una barrera perquè Maureen pugui casar-se amb Pato Dooley i anar-se'n definitivament a Amèrica. En una situació així, no hi pot haver happy end; en realitat, quasi mai n'hi ha: la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida -com diu la cançó de Pedro Navajas-. Els malentesos, la incomunicació (la mare destrueix les missives que duen bones notícies a la filla per evitar que aquesta la deixi sola; la filla, quan se'n tem, ja fa tard), aquests jocs d'interessos contraposats acaben condemnant la jove a asseure's al balancí de sa mare una vegada que els funerals per ella s'han celebrat. Vet aquí la tragèdia. El pas del temps com a devastació i continuïtat: la mare no permetrà que la filla sigui feliç, ja que ella no ho ha estat.

Martin McDonagh aprofita per colar dins l'obra, ultra aquesta acidesa descarnada, trets d'humor negre, ja ho hem dit, i a més a més, qualque referència política a la situació nacional irlandesa, sotmesa al jou britànic: des del fet que el gaèlic hagi quasi desaparegut de la República Irlandesa perquè els mateixos nacionalistes l'han abandonat per passar-se a l'anglès (aguda mirada que a l'Estat espanyol estendríem, sens dubte, no sols a Euskadi) i perquè l'estat d'espoli permanent de la nació poderosa sobre la dèbil ha condemnat històricament els irlandesos a ser carn d'emigració, ja sia a Londres, on són tractats com a cans, o a Nord-amèrica, on esperen il·lusòriament una vida més digna (el retrats dels germans John i Robert Kennedy pengen a la sala-cuina-menjador de la llar irlandesa, com a paradigmes de l'èxit irlandès entre els ianquis). La causa profunda de tal estat de coses també ens recorda ara mateix Catalunya o les Illes Balears, on l'espoli fiscal aboca la nostra economia a dificultats estructurals serioses. I serem tan mesells que acceptarem llepar les engrunes, sense que les reformes dels Estatuts permetin visualitzar res més que la nostra pròpia misèria.

En fi, el cap de setmana passat he pogut tastar bon teatre, servit per quatre actors magnífics: Laura Pons en el paper de vella va estar impressionant, la gran actriu maonesa es supera en cada ocasió. Igualment magnífica està Laura Cubas Pons, és a dir, la filla d'aquella tant en la comèdia com en la realitat. Manuel Navarro i Jordi Pérez saben atenir-se a l'exigència d'un text difícil, perquè una mínima caiguda pot ensorrar el clima tensionat, «desagradable» per a l'espectador. Pitus Fernàndez fa una posada en escena dins els paràmetres d'un realisme gairebé ruralitzant, molt adequat al thriller que es desenvolupa; la seva experta direcció ha donat una vegada més els seus fruits. I una referència encara per a l'adaptació del text, a càrrec de Pere Gomila. Per a mi el poeta d'Alaior ha encertat en el que ha de ser la dicció teatral d'actors illencs. Dins un estàndard totalment creïble, els dialectalismes (idò, alguna locució de regust local, col·loquialismes, lèxic en general) entren a fer part del teixit lingüístic amb naturalitat al servei de la intenció comunicativa.

El públic, a qui sovint l'autor fa l'ullet per fer-lo còmplice, roman atent al llarg de les dues hores de representació, i esclata en un fort aplaudiment final, que és com un alliberament, un alè. Després, i tornant cap a casa, reflexiones sobre tot plegat i te'n recordaràs durant uns quants dies. Com ha de ser, en efecte, l'efecte d'una representació teatral de qualitat.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.