Fa ben poca gràcia haver de recordar que, fins ara, tots els règims democràtics espanyols han acabat de la mateixa manera: amb un pronunciament militar. El 1874, amb el cop de Martínez Campos a Sagunt; el 1923 amb el de Miguel Primo de Rivera a Barcelona; i el 1936 amb el de la Mola, Goded, Queipo de Llano, Franco i companyia. Tota la contemporaneïtat hispànica està condicionada pel problema del militarisme, per la ingerència dels militars en els afers que no els hi són propis. La llista de pronunciaments militars és extraordinàriament llarga si bé, en el segle XIX no tenia un caràcter corporatiu sinó que es vinculava a una opció política concreta i, sovint, a un «espadón», com Espartero o Narváez. L'historiador Gabriel Cardona ha comptabilitzat ni més ni manco que 46 pronunciaments entre el 1914 i el 1936.
Tanmateix, també hi ha hagut militars «civilistes», respectuosos del poder polític. Un dels més destacats fou el mallorquí Valerià Weyler Nicolau (Palma, 1838-Madrid, 1930). Weyler no féu part de la conspiració monàrquica que imposà la primera restauració el desembre del 1874 i romangué fidel a la legalitat republicana fins al darrer moment. Enviat a Cuba per a reprimir l'aixecament independentista, actuà sense contemplacions i aconseguí una llegenda negra meitat certa meitat inventada pels seus enemics. Quan fou destituït pel govern liberal, la tardor del 1897, tant l'esquerra republicana com la dreta carlina el temptaren perquè donès un cop d'estat, però no caigué en la temptació del militarisme.
Ja major, amb la màxima graduació de l'exèrcit espanyol i amb un gran prestigi, no acceptà el cop d'estat de Primo de Rivera, que el destituí com a cap d'Estat Major Central. Cap al 1926, Weyler va estar relacionat amb una conspiració contra el dictador, l'anomenada sanjuanada, on hi havia implicats diversos militars i polítics d'ideologia liberal i monàrquica, des de Romanones a Melquíades lvarez.
Posteriorment, el 24 de maig del 1929, Weyler envià una carta al dirigent socialista moderat Indalecio Prieto on es manifestà contra «la reacción» i declarà que mai no havia conegut una «tan encarnizada y tenaz amenaza contra nuestro ideario democrático». La seva condemna al militarisme i a la dictadura de Primo de Rivera encara fou molt més explícita en una altra carta a Prieto datada el 25 de març de 1930 : «Hay que volver por los fueros de la disciplina, aunque sea a cintarazos. Es necesario, se hace más necesario, volver por la hegemonía del poder civil, vejado y maltrecho por los profesionales de la violencia. Es por eso por lo que siempre creí en la eficacia de las medidas de rigor, metiendo después a palos a los militares en el cuartel». I encara afegia «hay que reaccionar contra todos esos falsos salvadores, metiéndolos de cabeza en el cuartel, para que allí sirvan al país en la medida señalada por las leyes».
Segurament es tracta d'una de les declaracions més radicalment favorables al predomini civil sorgit de la ploma d'un militar. Per sort per ell, no va arribar a veure el brutal aixecament del 36.
