Poques vegades hauré rectificat amb tant de gust: El tinent general Mena va esser destituït amb tota la celeritat que permet l'exigible respecte a les formes. Els meus possibles lectors hauran comprovat més d'una vegada que el senyor Bono no és sant de la meva devoció, però aquesta vegada l'ha encertada. De tota manera, segueixen predominant els motius de pessimisme en aquest principi d'any, no sols perquè el mateix senyor Bono s'hauria de demanar si les seves soflames espanyolistes no han ajudat a mesclar ous amb caragols en el cervellet de certs militars a l'hora de valorar la situació política, sinó també (i sobretot, perquè hi ha hagut molts altres militars que en aquesta tessitura han demostrat que tenen les idees clares sobre la seva funció) perquè el PP segueix embarcat en una operació de crispació política sense més límit que la seva ja obscena obsessió per tornar al poder sigui com sigui. La seva política de terra cremada es demostra en les mitges tintes del senyor Rajoy, que vol fer veure que no comparteix l'opinió del seu portaveu senyor Elorriaga, però al mateix temps insinua que «aquestes coses no sorgeixen per casualitat». I per si algú no l'ha entès, segueix donant matraca amb l'Estatut de Catalunya i el suposat perill de desmembració d'Espanya. Però també es demostra aquí a les nostres illes, on el PP no atura de cercar motius d'enfrontament amb el Govern central, sens dubte perquè creu que els ciutadans són imbècils sense memòria. Per això demana coses com el règim fiscal especial, quan durant els vuit anys que va governar a Madrid, quatre d'ells coincidint amb Govern seu a les Balears, no va moure ni un dit per fer-lo efectiu. A més, a cada cosa encertada que fa el Govern de Madrid, com la Llei anti-tabac o ara la Llei de persones dependents, ja tenim el PP illenc donant voltes a la qüestió per veure on pot crear una dissensió que faci semblar que el Govern socialista de Madrid no té altres feines que intentar ofegar-nos. Realment, se necessita esser banaules per caure en farses com aquestes, però no es pot descartar la possibilitat que li surti bé. I en tal cas, que Déu ens agafi confessats, com dèiem abans. Perquè fa tremolar la mentalitat que delata atrevir-se a comparar la foto del President electe de Bolívia Ivo Morales i el President Zapatero amb la foto de les Açores de Bush, Blair i Aznar. I això ho diu el senyor Miquel Ramis, que veig que jo no era l'únic que el considerava ponderat! Quan jo feia feina a Ràdio Baviera, hi havia un comentarista alemany que tractava els temes espanyols sense prou coneixement de causa. Quan jo ho comentava amb altres col·legues alemanys, sempre em deien: «Idò és estrany, perquè és un expert en temes espanyols!». Fins que un dia els vaig dir: «Mirin, aquí el que passa és que aquest senyor, d'expert en temes espanyols, res de res!». Amb el senyor Ramis passa igual: De ponderat, res de res. I em sap moltíssim de greu haver-ho de dir. Quasi tant com veure com es planteja l'escàndol de Can Domenge per part del Consell Insular. Només que sigui veritat la meitat del que diu algun diari, la decència política exigiria la dimissió dels responsables. Fins i tot podrien triar el motiu: corrupció o frivolitat incompatible amb l'exercici d'un càrrec públic. Però aquí no passa res. Plou damunt banyat, i res. Per això augmenta el pessimisme.