Beneïda diferència

Sempre sap greu rectificar un insigne representant de la (seva) pàtria: la diferència ens salva, i és precisament l'únic que ens pot unir. La diferència és, sí, objecte de transacció, com els articles d'un Estatut. Gràcies a la diferència intercanviam, interactuam, ens enriquim. Perquè l'intercanvi i la interacció amb un mateix esdevé una cosa molt lletja. El que no pot ser objecte de mercadeig és la personalitat pròpia, l'essència. Que marca, precisament, punts en comú amb l'altre, però també aspectes divergents. Diferents, volia no dir. Ens enriqueix allò que ens falta -el que no tenim- i que l'altre ens aporta. O sigui, la diferència. I l'enriquiment en una associació lliure ha de ser mutu i consentit. Si no, ho podríem considerar espoli, per no dir paraules més gruixades. L'acumulació d'elements que ja ens són propis és redundància. L'afany d'amuntegar, avarícia. L'impediment reiterat que l'altre -el que no és un mateix; el diferent- exerceixi els seus drets és despotisme. Qui maleeix la diferència maleeix la vida; qui la nega, es nega una miqueta a si mateix. Perquè sempre hi haurà algú més gran -i diferent- que un moment donat podrà ostentar l'homogeneïtzació per assimilar-lo. Així és, precisament, com comencen les castanyes. Maleir la diferència no és dialogar. Per això si un ministre de la guerra esgrimeix el jacobinisme com un canó per defensar els pobres kossovars... En fi, només li falta dir alguna cosa com «Viva Honduras», ben igual que el titular anterior de la cartera. I home, un ministre s'hauria d'expressar amb arguments un pèl més acurats. O almenys situar-se prudentment lluny de l'aberració.