Sempre sap greu rectificar un insigne representant de la (seva) pàtria: la diferència ens salva, i és precisament l'únic que ens pot unir. La diferència és, sí, objecte de transacció, com els articles d'un Estatut. Gràcies a la diferència intercanviam, interactuam, ens enriquim. Perquè l'intercanvi i la interacció amb un mateix esdevé una cosa molt lletja. El que no pot ser objecte de mercadeig és la personalitat pròpia, l'essència. Que marca, precisament, punts en comú amb l'altre, però també aspectes divergents. Diferents, volia no dir. Ens enriqueix allò que ens falta -el que no tenim- i que l'altre ens aporta. O sigui, la diferència. I l'enriquiment en una associació lliure ha de ser mutu i consentit. Si no, ho podríem considerar espoli, per no dir paraules més gruixades. L'acumulació d'elements que ja ens són propis és redundància. L'afany d'amuntegar, avarícia. L'impediment reiterat que l'altre -el que no és un mateix; el diferent- exerceixi els seus drets és despotisme. Qui maleeix la diferència maleeix la vida; qui la nega, es nega una miqueta a si mateix. Perquè sempre hi haurà algú més gran -i diferent- que un moment donat podrà ostentar l'homogeneïtzació per assimilar-lo. Així és, precisament, com comencen les castanyes. Maleir la diferència no és dialogar. Per això si un ministre de la guerra esgrimeix el jacobinisme com un canó per defensar els pobres kossovars... En fi, només li falta dir alguna cosa com «Viva Honduras», ben igual que el titular anterior de la cartera. I home, un ministre s'hauria d'expressar amb arguments un pèl més acurats. O almenys situar-se prudentment lluny de l'aberració.

El ministre, però, és un dels elements de l'executiu central que concentra una bossa importantíssima de votants que el partit del govern no pot deixar perdre. És l'únic argument de fons que explica el càrrec. I amb un final d'any polític tan remogut com aquest, tenir dins del gabinet algú amb les idees tan clares deu resultar imprescindible. Deu marcar, ja t'ho dic jo ara, la diferència, Déu el perdoni. Amb permís, per cert, del papa Ratzinger. Aquell que apareixia en les portades la setmana passada amb un capell que ha recuperat de l'any tirurany -no, el tricorni no-, aquell mateix pontífex que ara s'ha sabut -ho ha dit a un diari brasiler un dels quatre cardenals d'aquell país que van anar al cònclave, que es manté en l'anonimat perquè no l'excomuniquin- que l'antic cap de la Congregació per a la Doctrina de la Fe -abans dita Santa Inquisició- va fer una campanya duríssima entre els 115 cardenals per sortir elegit. Resulta que els acòlits del papa alemany varen esbombar que un dels papables que li podien fer ombra patia de parkinson... Davant de tant canvi i tant relativisme moral, tanta confusió i tanta desorientació, sembla que el Vaticà sí que és el que era... Ai, ai...