De bell nou, sonen trompetes de desfeta per al món industrial de Balears. Els casos de Majorica o Yanko, per posar tot just dos exemples emblemàtics, han posat damunt la taula la problemàtica manufacturera a la nostra economia. Davant dels processos de globalització econòmica (amb deslocalitzacions importants de fases productives), i amb una estructura de costos rellevant en l'exemple illenc (en relació a economies emergents fortament competidores), l'única solució plausible descansa en allò que en algun moment he anomenat com a «economia del consens». En el terreny industrial, això té una perspectiva llampant: la noció del districte industrial, en el sentit que el projectà el gran economista neoclàssic Alfred Marshall i ha recuperat el degà de l'economia italiana, el venerable professor Giacomo Beccatini. En efecte, reconeguts experts italians subratllen, des de fa més de dues dècades, el dinàmic paper de l'economia regional al seu país, vertebrada en el cas de la manufactura sobre la noció pràctica del districte industrial. Aquest s'entén com un element integrador dels diferents agents econòmics i socials que, juntament amb l'administració, permet articular eficients processos de complicitat de tota mena que han portat a un desenllaç cabdal: la represa d'àrees en declivi i la consolidació d'altres que es trobaven amb serioses dificultats per mor de la competència exterior. La realitat del districte industrial dibuixa una pràctica quotidiana presidida per l'acord entre els sindicats, l'administració i l'empresariat, per tirar endavant els processos productius amb garanties, de manera que això contribueix a generar les economies externes necessàries que fan possible l'enlairament regional. Empresaris i treballadors cedeixen parts dels seus diguem-ne programes, per arribar a escenaris que van molt més enllà de les reivindicacions de caire salarial, car abasten un horitzó de Sistema Productiu Local, amb fortes connotacions amb el món comercial, cultural, sociològic i polític. Les administracions, pel seu cantó, treballen per facilitar l'entesa i aplanen contactes institucionals i comercials. En definitiva, estam davant d'una nova realitat en la qual, sense negar entrebancs i problemes, es persegueix l'estabilitat laboral, el compromís sindical i la col·laboració pública en els camps demarketing i de la comercialització des de l'òptica més netament social; i la producció de qualitat -que no eludeix la descentralització de fases del procés- i la confirmació exportadora, des d'una òptica més aviat econòmica. Un punt de partida fonamental és, emperò, la ferma creença dels empresaris en tal estratègia: sols des d'aquest convenciment es poden endegar els projectes per a fomentar l'avenç de la manufactura. Però deixem la teoria: ¿volen un cas concret, molt analitzat pels economistes? El tenim -entre d'altres- a la ciutat italiana de Prato, prop de Florència, històricament important en la producció de teixits. Al meu parer, pot servir com un model a imitar en el cas de les comarques industrials balears. Convé recordar que entre 1966 i 1976, el treball tèxtil disminuí a l'Europa Occidental, en concret un 25% a França i Alemanya Occidental i més d'un 35% a Gran Bretanya. Però en el districte tèxtil de Prato es mantingué estable, amb increments significatius de les exportacions (al voltant del 75% de la producció a començaments de la dècada de 1980). Aquest èxit es sustenta en dos elements clau: la substitució dels teixits ordinaris per teixits elegants i la reorganització de la producció, consistent en el relleu de les grans fàbriques per tallers basats en una tecnologia complexa i especialitzats en diverses fases de producció. Quan els tèxtils de Prato són vulnerables a la competència dels productors de teixits de llana de menor cost de Japó i de l'est d'Europa, la resposta dels industrials fou contundent i imaginativa: la fabricació dels teixits de fantasia -tessuti fantasia-, teles amb fils reconstituïts de diferents colors, combinats amb la creativitat del dissenyador i els capricis de la moda. L'addició de fibres artificials permeté la fabricació d'aquest producte en telers més ràpids i complexos, la qual cosa augmentà la seva resistència i permeté a la indústria explotar una nova i barata matèria primera.

En síntesi, la innovació tecnològica, la constant reordenació de les subcontractacions i la recerca de nous productes es convertiren en els elements vertebradors d'una economia regional molt elàstica. La vitalitat d'aquesta indústria flexible és inqüestionable. I, de fet, els bancs locals, els sindicats i les associacions d'artistes i industrials col·laboren en aquest projecte. Es començaren a dissenyar tecnologies informàtiques per a incrementar la flexibilitat dels vincles entre les empreses, així com l'eficiència a la unitat de producció. El plantejament és lúcid: adaptar la tecnologia a la vocació de la regió, entesa com especialista col·lectiu -amb totes les connotacions culturals que això implica-, en lloc d'acoblar les estructures regionals a la tecnologia utilitzada per les empreses avançades que produïen en sèrie. Ara, en el marc d'una economia fortament terciaritzada a Balears, val la pena recordar que la indústria encara hi és present, i que manté marques que tenen una important quota de mercat, amb les Illes i el món de la Mediterrània com a referents essencials. Un magnífic treball avalat pel Cercle d'Economia, signat per José Antonio Roselló, ho ha certificat fa pocs mesos. Així doncs, repensar el nostre model de creixement suposa, també, integrar aquesta tangible realitat, en una clara direcció: Balears podria convertir-se en una important experiència de desenvolupament econòmic regional a Europa en àrees deprimides en el camp industrial, i en el context d'una economia que té la seva part del lleó en l'oferta de serveis. Les experiències i les condicions són paleses: l'economista no s'ha inventat el procés. Però, ara, el que cal és un pla estratègic que faci possible que l'administració i els agents economicosocials trobin les sinergies per tirar endavant les accions concretes pertinents.