Dies abans de Nadal, l'excel·lent programa De llibres que condueix Vicenç Villatoro al Canal 33 (per cert: quan tindrem a IB3 un programa tan senzill i alhora tan ben fet?) va estar dedicat íntegrament a la darrera novel·la d'Alfred Bosch, Heretaràs la Rambla. En aquesta obra, Bosch es mou hàbilment pels terrenys de la crònica urbana, el relat humorístic, la novel·la-denúncia i la narració coral, per explicar-nos la història d'un avi que vol deixar en herència al seu nét un mural pintat a algun lloc significatiu del seu barri -els voltants del carrer Escudellers, a la dreta de la Rambla-, abans que la seva fesomia desaparegui engolida per la febre modernitzadora. La novel·la acaba convertint-se, de fet, en allò mateix que explica: un fresc plural, un mural heterogeni on hi conviuen -sovint a colzades, tot sigui dit- allò que encara queda de la Barcelona que va ser, la mescladissa multicultural d'avui, i les inquietuds davant d'un avenir incert.

Hom podrà dir, i no sense raó, que aquesta metamorfosi no és exclusiva de Barcelona, sinó que la comparteix amb gairebé totes les ciutats del nostre entorn que han endegat projectes ambiciosos de reforma dels seus barris històrics. Cert. En cap cas, però, no estam parlant de Palma. Les diferències amb Barcelona són tan esfereïdorament abismals que per la força hem de fer aquell avís d'algunes novel·les: qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat.

Al programa de Villatoro, tots els tertulians coincidien que Barcelona corre el risc de morir d'èxit a causa de l'entusiasme (i l'eficiència) dels pijo-progres que la governen des de fa més de vint anys, lliurats en cos i ànima a convertir la ciutat comtal en un gran aparador que tot ho ofereix a propis i forans, poc sensibles tanmateix a tot allò que cau arrossegat per la voràgine de progrés, modernor, fashion i design. Però ja m'agradaria que a Palma sofríssim d'aquest mal. Barcelona ha d'aguantar els excessos dels pijo-progres, és cert, però a Palma sofrim els dels pijo-fatxes, que són una tribu infinitament més perjudicial per a la salut de la ciutat i dels ciutadans. Si a Barcelona el problema és l'empatx, a Palma el drama és la inanició. Si a Barcelona els governants s'han llençat amb obstinació a la caça del màxim nombre de turistes urbans, els de Palma semblen decidits a amargar la vida als qui encara tenen el coratge de trescar pels nostres carrers castigats, i no diguem la vida dels qui hi habitam sempre. A Barcelona es gasten burrades, potser massa, en projectes d'embelliment urbà. Però és que a Palma tiren els doblers públics per reformar reformes just inaugurades i mai aprofitades...

Diuen els entesos que l'interès creixent per la història, el patrimoni, el folklore i l'herència cultural que avui experimenten les societats occidentals és un tret distintiu del seu caràcter post-tradicional: necessitam fixar i conservar els elements que ens lliguen al passat, el substrat compartit que dóna sentit i fonament a l'existència d'un poble, una ciutat, un país. Això explicaria la dèria per musealitzar-ho tot. D'això, a Barcelona en són mestres, potser fins a l'exageració: són capaços de convertir en museu o en exposició qualsevol cosa que sigui més antiga que el diari d'ahir. I tanmateix, quina enveja! A Palma, si estàs un cert temps sense passar per determinats indrets, és probable que quan hi tornis et desconhorti comprovar que t'han robat per sempre un tros de la teva memòria: els elements que donaven personalitat a una plaça, un pont de tren, una illa sencera de cases per devers Sa Gerreria... o simplement aquell aire que imprimeix caràcter als racons immemorials de la ciutat; aire certament imperceptible per als governants sense ànima.

Quina enveja malsana que em fan l'avi Silvestre Guillamet, el petit Arnau, fins i tot l'esperpent de son pare i tot el bestiari que desfila per les pàgines d'Heretaràs la Rambla... Per aquestes contrades, si ens descuidam i no aconseguim desempallegar-nos aviat dels pijo-fatxes que okupen Cort, nosaltres no heretarem res.