El fet que el cap de l'oposició, Mariano Rajoy, hagi qualificat el president del Govern de «babau solemne» ha desfermat una notable polèmica a Madrid al voltant de l'insult com a arma política. Qui insulta demostra pobresa d'arguments, incapacitat intel·lectual, i el que és més trist, debilitat moral i, probablement, complex d'inferioritat. El PSOE ho ha vist tot d'una i, per boca del portaveu, Pérez Rubalcaba, ha ridiculitzat Rajoy: «Com a un camp de futbol, qui pega coces demostra la seva impotència». Mai no ho havia tingut tan senzill un partit que governa per riure's del que exerceix l'oposició. I això que el PSOE no ha volgut fer sang amb el líder conservador. A l'hora de dir «babau» al president, Rajoy hauria de recordar el dissabte dia 13 de març del 2004 quan milers de manifestants envoltaven la seu del PP al carrer Génova de Madrid al crit de «Qui ha estat?». Dos dies abans s'havia produït la mantança en els trens de la capital. I Rajoy, que aquella nit preelectoral era només un candidat, sortí en públic per dir «ordén que tota aquesta gent es retiri». Qui era Rajoy per ordenar tal cosa? L'únic que tenia potestat per fer-ho era l'encara president de bon de veres, José María Aznar, que restà ben amagat i deixà que fos el candidat qui fes aquella tan «solemne» com ridícula declaració. L'endemà parlaren les urnes. Ningú no havia insultat Rajoy. S'havia retratat ell totsol. I ara, insultant, es torna a retratar. S'ha de tenir molta alçada per dir «babau» a tot un president, i sobretot un full de serveis impecable, de número u indiscutible. Si no el té, les paraules injurioses es converteixen en un perillós boomerang.