Li agraïria la publicació de la següent carta.
No sé què pensaran algunes de les persones que mai no han deixat de banda aquesta militància, però és ben ver que n'hi ha molts que ja se n'han anat a ca seva, per dir-ho de qualque manera. Jo diria que hi ha hagut moltes persones que han deixat enrere el seu compromís quan han vist que no hi podien treure gens de profit o quan han percebut que les coses s'embrutaven excessivament a l'ambient. No sé si el problema d'alguns és que una fatiga crònica els té paralitzats i ara resten immòbils, com a drogats, esperant a veure què passarà al nostre entorn.
Hi ha persones que anys enrere associaren la militància lingüística al profit que en podien treure a la feina, és a dir, una reducció horària o una promoció que els suposava guanyar més o gaudir d'un estatus social més alt. És evident que després d'això ja no interessa mostrar més aquesta cara de preocupació per la llengua i es treuen, com no podia esser d'altra manera, la màscara, ja que en el fons els era ben igual. D'altres, han perdut l'esperança fins a tal punt que els veus abatuts, sense esma... i es passen el dia dient que no hi ha res a fer i que el procés de desaparició de la llengua catalana a Mallorca és irreversible.
La qüestió és que a poc a poc hem arribat a veure coses insòlites: professors de llengua catalana (n'he estat testimoni directe) que parlen en espanyol amb alumnes que en teoria els entenen i amb altres professors que exerceixen tot el dia de castellanoparlants, que tot i tenir tots els títols del món, no amollen ni mitja paraula en català en les seves relacions personals. Jo diria que aquests darrers passen un plaer insospitat vexant els seus companys i comprovant com és de fàcil fer canviar de llengua als catalanoparlants. Fins i tot s'ha intentat pressionar professors de català per tal d'aprovar alumnes amb exàmens en blanc. Si en aquest àmbit (l'escolar), on, en teoria, les coses eren relativament fàcils, la realitat va per aquest camí, com han de funcionar les coses, per força, quan sortim al carrer? Jo no recomanaria a ningú que s'enfrontàs a la comunitat de propietaris, a una comissió de festes (tot i que jo ho he fet) o amb un jutge per qüestions de llengua (sempre en sortim perdedors i escaldats), però sí que demanaria que no es deixàs de banda la militància lingüística en tots aquells àmbits en què encara és possible continuar endavant. També demanaria a tots aquells que pareix que han perdut la percepció de la realitat, que surtin del cau on s'han amagat i facin petites passes per tal de continuar fent coses. Conec gent que surt de la feina i es tanca a ca seva amb els seus llibres, revistes i canals de televisió en català i es passa el dia maleint la realitat que ens ha tocat viure, sense intentar fer absolutament res fora de les parets que els protegeixen de l'exterior. De vegades, podem influir positivament en les persones que ens són més pròximes per tal de teixir una recuperació efectiva de la llengua: suggerint-los canvis en la retolació dels seus establiments o reflexionant sobre les seves actituds lingüístiques. Si encara es pot fer res per la llengua, cal no romandre de mans de plegades i posar, de bell nou, fil a l'agulla. El problema és que, tanmateix, al mallorquí comú (sigui del municipi que vulgueu) poc o gens li preocupa la recuperació de la llengua i cultura pròpia de Mallorca. Aquesta és la trista realitat.
Josep Antoni Calvo i Femenies, Marratxí.
