Un dels eixos de la sociologia tradicional passava per l'anàlisi i el valor que s'atorgava a les minories actives. Aquest concepte contemplava tant les classes dirigents com els individus que plantaven cara als models hegemònics, òbviament de forma separada i amb tendències antagòniques. Amb el temps s'ha posat de manifest que el poder es reprodueix de forma descontrolada i passa a ser majoria activa, mentre que la minoria crítica es va convertint en un referent marginal, cada cop amb menys incidència aparent sobre el gruix de la societat. La majoria passiva, en canvi, a penes no canvia el seu perfil i vegeta de forma rutinitzada i sense massa expectatives, tot sospirant perquè res no canviï massa. El model de poder està canviant substancialment, malgrat que existeixi una tendència a distorsionar de forma permanent la realitat. El poder, amb democràcia o sense, té tendència a convertir-se en un monstre de set caps, un dels quals només té un component polític i està instal·lat en les institucions. La tendència natural d'aquest poder és la de reduir la realitat a consum i el consum en pantalla real. El valor absolut de les coses és el rendiment i l'estadística, en definitiva allò quantificable en conceptes com audiència, comptes corrents, vendes i vots. Mentre que les alternatives, cada cop més minimitzades, van restant com a referents antropològics destinats a la museística del futur. El ludisme de la primera meitat del segle XIX fou un de tants resultats provocats per l'entrada en escena de la màquina en substitució de la força de treball humana. Ara, en aquest segle XXI, és cada cop més evident que els humans ja ens comportam com a màquines i ens deixam guiar per màquines, idiotitzats davant uns estris que criminalitzen de forma subtil, però constant, tots aquells que encara observen les minories i les seves causes amb simpatia.