Aquesta «fàcil» comparació de la condició catalana amb la jueva, ja és ben antiga. Amb motiu dels nazis de nou encuny, es pot tornar a fer servir i oportunament l'escriptor i intel·lectual Vicenç Villatoro acaba de publicar a l'editorial Barcanova Els jueus i Catalunya, interessantíssim assaig que exposa l'opinió, o la visió del tema, per part d'autors com M.A. Salvà o Josep Pla, entre molts altres.

L'autor de La claror del julio aprofita unes planes del pròleg que féu Francesc Cambó l'any 1926 al llibre de Joaquim Maria de NadaPer les terres de Crist per a palesar més o manco que quan el que mana és desconegut, fas bondat i quan el que mana és el teu germà, et revoltes. Així ho veia Cambó, un poc com la bíblica escena de Caïm i Abel. La Catalunya submisa, ara es revolta al tripartit i... ves quin cas! els fa ràbia que el germà petit (i esquerranós) pugui aconseguir la preuada flor.

Sentint a Artur Mas parlant des de Madrid, sembla que la culpa dels efectes del boicot, no sigui dels que el provoquen i ho sigui dels que governen Catalunya. Cambó comparava el poble català al poble jueu. Ambdós no es revolten massa contra l'opressor, però es revolten contra el poder de casa. Això venia a dir el líder de la dreta catalana d'aleshores, que el poble jueu no respongué amb la mateixa contundència que atacà els governs del seu país, als seus aniquiladors. Un exemple, posat fa cent anys en boca d'un conservador pragmàtic i que ens pot il·lustrar una mica el paisatge polític. Tot el que hagi xuclat del poder convergent en el passat, esdevé, ara, estendard de revolta tintada d'un pseudoanarquisme de saló. Com si tot el que vingués del tripartit fou mancat de legitimitat en lo polític, esclar, car en lo mediàtic i en lo literari al poder, (suplements culturals, «crítics» d'art, establishment barceloní) gairebé sempre hi són els mateixos, i coincideixen, en la tàctica, amb la dreta espanyola a l'hora de voler avortar el més aviat possible, qualsevol intent real de federalisme.

«Espanya no ens vol» aquest és el missatge sense tenir en compte, als que sí ens hi volen (i que existeixen) en igualtats de condicions.

Uns la volen «Grande y libre», i uns altres, des de la dreta catalana possiblilista i econòmicament pragmàtica, juguen a cercar la ruptura amb l'Estat espanyol, només, mentre ells no siguin, al govern. Quan hi tornin a ser, fins i tot, poden tornar a pactar amb el PP de Zaplana, hipotecant si cal el català de València que n'és moneda de canvi que confirma l'exemple.

Aquestes vaques sagrades, intel·lectuals patètics i repartidors de premis, viuen dels rèdits que Jordi Pujol repartí a tort i a dret, i empastifen els suplements, controlant de forma fèrria tot el que pugui o vulgui pujar al seu ring, on ells són l'àrbitre i l'adversari.

Aquesta patètica i caïnita conducta, el paternalisme del germà gran, l'actuació d'una dreta sociològicament acostumada a manar i a portar la gent «pel bon camí», els podria portar cap a un desenllaç molt semblant al que s'esdevé en La flor romania.

Entre els grecs i els romans s'encarregaren d'entrar l'art de la vinya per la porta oberta de la península que era i és L'Empordà, fins i tot, com molts ja sabeu Dom Perignon, frare benedictí, a la Catalunya nord s'inventà els taps de suro que tanta prosperitat dugué a l'Albera i a Les Gavarres. Un bodeguer ens informa de fins on arriba l'estupidesa: «s'han exhaurit els 'caves' fets a Mallorca per les comandes de Castella». Vius i ungles, les gateres poden ser d'escàndol i els efectes tan nocius, per al país, com les darreres conclusions del comitè de savis. De les ressaques ja us podeu fer una idea, mig Espanya s'ha decantat pel botellón.

Àlex Volney, escriptor i llibreter