Sr. director:
No tenc cap dubte que més prest que tard, a les Illes Balears hi
haurà un daltabaix electoral del PP. També crec que, si bé el PSOE
se n'aprofitarà, no ho farà augmentant la seva força sinó en la
debilitat del seu adversari més important. Es tractarà d'un
afebliment important de les opcions més espanyolistes. Si aquesta
hipòtesi fos certa, hi hauria d'haver una tercera, i potser quarta,
opció emergent. És molt probable que si qui ha llegit les breus
línies anteriors pensa que són equivocades, les que segueixen no
faran més que confirmar aquesta primera impressió.
Ja fa temps vaig vaticinar un futur, ara present, de caos. És a dir, d'estrès econòmic i social de les famílies treballadores de les Illes, acompanyat d'un desconcert cultural i d'identitat, gairebé crònic després de tants anys d'ocupació espanyola. Aquest, però, serà l'adob necessari per al desvetlament de la consciència de classe i nacional de què tan mancats i necessitats estam. Una crisi que generarà un progrés en forma de mobilització social, cultural, artística, ecologista i política ajudaran a l'assoliment d'objectius nacionals i de solidaritat abans impensables. I serà amb les eines democràtiques actuals, que ningú podrà qüestionar, que Esquerra, la força emergent, entrarà a les institucions de les Illes.
La darrera part d'aquesta història, la que fa referència a l'opció emergent d'Esquerra Republicana, m'ajuda a confirmar-la en Mateu Crespí, de Santa Eugènia, quan diu que l'esquerra nacionalista de progrés, és a dir el PSM, no ha d'esperar que «vendran des d'altres territoris a salvar-nos». La meva pobra suspicàcia em diu que potser es refereix a Esquerra Republicana de Catalunya. Jo ho som, d'ERC, i som d'Alaró, i pens en català. No he arribat amb cap vaixell amb estelades al vent. Crec que la història que ha escrit el batle de Santa Eugènia sobre el futur del nacionalisme de progrés és més rocambolesca que la meva si tant vol, en ignorar un punt clau molt important: la confiança en la gent, en la intel·ligència de la nostra gent.
Joan Vicenç Lillo i Colomar. Alaró.
