Encara ressona a les ondes el «Dios es colombiano!!!», de Carlos Antonio Vélez, l'advocat criminalista, nascut a Manizález, que es convertí en el locutor més famós del seu país i en la veu encoratjadora de la selecció que mescla el groc, el blau i el vermell. Déu també és del Manchester, i de la Roma, i de l'equip de Tel Aviv, hom suposa, i del Madrid, perquè si no és mal d'explicar que el seu nou entrenador l'hagi invocat deu vegades en la primera roda de premsa. I de la selecció vaticana, que n'hi ha, i de tots els equips de la modesta lliga que s'hi juga, sens dubte. També ressonen, i no només en el món del futbol, les declaracions, més actuals, de Jorge Fossati, exporter (arquero, li diuen) del Peñarol de Montevideo i ara seleccionador nacional de l'Uruguai, que després d'anunciar que mai no convocaria un jugador homosexual (perquè seria de costums diferents a la resta de convocats, afirmació que deixa lògicament oberta la possibilitat de dirigir-hi una selecció on tots els jugadors, o la majoria, ho siguin) ha afegit que «a Déu no li has de demanar guanyar, sinó que t'il·lumini i et doni la saviesa per fer un bon treball». Discutible, la recomanació, però força profitosa, tant a dins com a fora dels camps de futbol.

Sense canviar de subcontinent, el president del Gimnasia y Esgrima de Buenos Aires, Juan José Muñoz, ha declarat fa poc que estava força tranquil davant l'inici del torneig que en diuen d'apertura perquè «he parlat amb Déu i m'ha dit que em quedés tranquil»: una argumentació irrebatible, però poc original, perquè algunes setmanes abans el president Bush també havia confessat que Déu li havia donat instruccions sobre la marxa de la guerra a l'Iraq. Sense cap possibilitat de corroborar aquestes converses, ens hem de resignar a confirmar que Déu parla, no sabem si amb coneixement de causa, de dos temes, com a mínim. I això no ho canviaran les declaracions de Goran Granic (amb accent a la ce), defensa del HNK Hadjuk Split, que diu que la seva entrega a Déu li impedeix de fer faltes quan juga. I no cal recordar que Maradona atribuí a Déu aquell gol seu als anglesos, el 1986, aquell gol que tant va fer per l'ateisme, i per la fe, a parts iguals.

Fins aquí les darreres notícies de la teologia del futbol, una religió com qualsevol altre, amb els seus déus, les seves jerarquies, els seus credos i pràctiques, les seves heretgies i les seves almoines i pressuposts d'entrades i sortides, i els seus conceptes d'ànima, de fes, de pors i de fidelitats. I un pròxim conclave, que s'organitzarà avui, i que tindrà lloc a Alemanya (Alemanya!, mira per on), a principis d'aquest estiu, i durant tot un mes. Continua vigent la previsió de Raúl Fain Binda -un dels grans intèrprets de la religió de la pilota- que relatava la trobada imaginària, però tan creïble com tots els contactes amb la divinitat, dels principals seleccionadors nacionals amb Déu, amb un dels déus, diguem-ne, per no ofendre ningú. Tots els seleccionadors creuen tenir motius de sobres per guanyar el mundial (els brasilers perquè troben poc els quatre que tenen, els anglesos perquè esperen des del 66, els alemanys perquè sí, els francesos perquè el seu és un equip multiracial -bé, això ha quedat un xic desfasat, i amb olor a cremat-, els italians perquè són els primers que van creure's -des del feixisme- la motivació política del futbol, els argentins perquè no cobren, ...). Déu, en el conte de Raúl Fain, els engega a tots a la porra, tot dient que això de l'èxit i del fracàs són afers humans que depenen de l'atzar i de la feina, en aquest ordre, ho sigui que malament rai. Quan jo era petit, i tampoc no fa tant, hi era vigent un manament que deia «No et prendràs el nom de Déu a la lleugera», o també «No et prendràs en el nom de Déu en va», en una formulació més actual. Tot sembla indicar que ha canviat, aquest manament -com això dels llimbs: un altre pseudoparadís que desapareix abans que no el coneguem-, o si més no que se li han atorgat algunes excepcions. Deu ser perquè el futbol és un dels pocs àmbits on els miracles encara són possibles.

Josep M. Llauradó, escriptor