Llegim la notícia: els comerciants hauran de pagar menys als bancs per cobrar amb targeta de crèdit, un gran què, diuen, per als consumidors. De moment, però, sembla que l'acord repercutirà només en els comerciants, i veurem -qualcú ho hauria de vigilar, més que res per dir les coses pel seu nom- si aquest cost que els bancs deixen de fer pagar als qui cobren no el fan pagar als qui paguen, o sigui, tu i jo i el veí. Que som, al cap i a la fi, els qui ho acabam pagant tot plegat. Una vegada ens han avesat a usar el diner de plàstic -molt poques vegades l'usam gratuïtament, per cert- no serà estrany que ens cobrin per emprar-lo cada vegada. Les tendències són difícils de trencar: fa uns anys una associació de restauradors convidava a cafè els qui dinaven en els seus locals i no pagaven amb targeta -la comissió que s'estalviava l'empresari repercutia en part en el client-. Llavors resulta un reconeixement implícit: els que paguen amb targeta, paguen per usar-la. I és per això que aquestes mesures no perduren. A més, la banca, millor no tenir-la en contra: animar a pagar en efectiu en comptes d'emprar la targeta contra les comissions és, parlant en plata, una mena de boicot.

La 'lluita', ara, es fa a títol individual i sense ostentació: simplement, quan toca passar per caixa, el dependent o el cambrer de torn t'informa. «Em sap greu: no acceptam targetes». Aquests llocs, però, solen tenir clars quins caixers automàtics hi ha per la rodalia... Si quedes una estona a xerrar amb ells, alguns t'acaben confessant que no volen disminuir el marge, per pagar al banc, per poc que sigui. I no volen, tampoc, augmentar els preus per mantenir-lo. Aquesta estratègia és més efectiva per a les botigues de roba, per exemple, que per a les cases de menjars, per raons evidents: quan pagam la roba encara no l'hem embrutada...

El motiu de no tenir datàfon pot ser més obscur: hi ha un reputat restaurant barceloní que només accepta doblers en metàl·lic perquè es va veure involucrat, a principi dels 90, en una xarxa tèrbola de duplicació de targetes de crèdit. Es va demostrar que els propietaris no hi tenien res a veure, amb el bussiness. I, escalivats, van adoptar aquest costum, que inicialment es podia entendre com a mesura de 'protecció' per als clients...

Hi ha altres maneres d'evitar les comissions que ara diuen que deixarem (jeje) de pagar: una joieria de per devers la plaça de Santa Eulàlia admet pagaments amb targeta de crèdit, però quan toca treure la cartera, discretament, et donen l'opció d'un descompte del 5 per cent si pagues en cash... Pocs, diuen, s'hi resisteixen -sobretot si no són grans compres- a travessar uns carrers fins al caixer més pròxim... «Per donar-li-ho al banc, ens estimam més donar-lo als clients», confessen...