Espanya monàrquica

Ens alegram pels prínceps, però advertim, també, els reptes immensos que tindran per endavant. L'Espanya actual ha estat -i continua sent- joancarlista. Però els valors que inspiraren la Transició i feren del rei una figura inqüestionable de l'estabilitat social s'han anat diluint amb els anys, i d'una manera vertiginosa aquest darrer temps. No en queda gaire, d'aquell esperit de consens, i es percep un clima d'histerisme i crispació amb els primers efectes tangibles: el boicot als productes catalans com a represàlia pel seu nacionalisme.

Des dels sectors cada vegada més desacomplexats de la ultradreta espanyola arriben proclames incendiàries contra la tolerància i el diàleg. Pretenen «salvar» Espanya amb els mateixos fonaments dels qui ho intentaren abans i deixaren darrere rius de sang. Pretenen ignorar que la descentralització que promogueren bascs i catalans després de la mort del dictador ha permès que províncies que no havien sortit del segle XIX siguin ara comunitats autònomes pròsperes, amb administracions més pròximes i la solidaritat del conjunt estatal.

La monarquia ha cohesionat el país durant 30 anys de manera pacífica. Joan Carles ha tingut molt poc marge per a les equivocacions i menys per a ximpleries, a les quals ja ens tenen avesats els descendents de la reina Elisabet dels britànics. Amb el naixement d'Elionor es pot dir que ha acomplert la seva feina. Si no hi ha imprevists, deixa garantida la successió de l'hereu, que té per endavant una feina tant o més complicada que la seva a la mort de Franco. I és que en algun moment haurà d'afrontar la legitimitat dels seus drets en una Espanya plural, que a la fi es reconegui per haver tancat les múltiples ferides de la seva història.