Bona part de la pintura de Cristina Escape, dels olis de Cristina Escape, és un clar exemple -o, més aviat, una demostració- que hi pot haver una pintura -que hi ha una pintura- en la qual les masses de color són, d'alguna manera o en bona part, independents del dibuix. Dit d'una altra manera, així com hi ha una pintura en la qual primer es dóna el dibuix i després aquest s'acoloreix o és reforçat pel color, els olis de Cristina Escape ens mostren que és perfectament possible que primer el color ho envaeixi tot i sols després comparegui el dibuix. Naturalment, aquesta apreciació pot semblar un xic exagerada, i requereix alguna matisació. De fet, en aquesta obra de Cristina Escape a la qual em refereixo -i que ha despertat el meu major interès-, la realitzada entre 1985 i 1990, és evident que coloració i disseny contribueixen ambdós a una composició que els integra. Cal entendre, doncs, la meva apreciació en el sentit d'assenyalar o indicar merament allò que es veu primer. Senzillament, a mi em sembla que el dibuix no té el protagonisme en aquests olis que tenen les masses de color del fons i que és precisament aquest fet el que dóna una personalitat i un valor especial a aquesta obra. Ja em corregiran els entesos, si és que vaig errat de comptes. De sempre, és ben possible que l'únic valor dels meus judicis sigui la sinceritat.
Naturalment, estic intentant donar compte de la impressió que m'ha fet l'exposició que podem veure a la planta entresol del Casal Solleric fins al 13 de novembre, inaugurada la setmana passada. Naturalment també, els olis que han donat peu a la consideració general que acab de formular són especialment els següents: Cap de dona en verd, 1986, una obra de fina sensibilitat que dóna adequadament la benvinguda al visitant; Piscinista, un format gros vertical, de 162,5 x 98,5 cm que ens introdueix en la manera de fer en què he centrat el meu comentari; igualment -i encara més- Banyistes amb far, 1987, l'obra d'especial força o poder que figura al cartell i a la portada del catàleg, resolta majorment amb una gamma de blaus, i on en un primer moment resulta sorprenent la manera com hi està representada la llum impactant del far; senzilla i molt bella és la figura nua, davant un fons ataronjat, que sembla estar escoltant alguna petita caracola, i que porta el títol d'Un secret, 1987. N'hi ha més, per descomptat. També m'han cridat l'atenció Paisatge interior amb gerros, de 1987, resolt amb unes tonalitats molt fosques, i en el qual veim o veiem uns tests més que uns gerros; Nin, 1987, una figura i un sol o un trespol groguencs damunt un fons obscur; i Somni, 1989, amb una massa negrenca a l'angle superior esquerre que suposa una vertadera irrupció sobre una part de la figura dibuixada. Dues excepcions a aquesta relativa supeditació del dibuix al color són Paisatge amb carxofa, 1987, de format apaïsat i composició molt alegre i elegant, i Circ. Equilibrista, de 1988, realitzat en gran format.
Per acabar el que, més que res, voldria que fos una invitació a visitar aquesta exposició de Cristina Escape, que ens mostra el seu treball o la seva feina fins a enguany mateix -del 2004 no puc deixar d'esmentar un personalíssim Arbre amb magranes-, cal subratllar el valor de dues peces admirables: Jardins absents. Interior en vermell i groc, 1990, i, sobretot, Jocs d'infants, també de 1990.
Bartomeu Fiol, escriptor
