Va ser l'altre dia quan, com faig almanco dos pics per setmana, anava a agafar el bus per a baixar a Palma succeí que, aquí dalt, al carrer de Cardenal Rossell, just davant la Banca March, que hi ha un semàfor per poder creuar el carrer els que anam a peu, una senyora bastant jove, grassoneta i embarassada per afegitó, motiu pels que caminava bastant feixuga, com que havia plogut una micoia i enterra estava mullat, va tenir la desgràcia de pegar una llenegada amb la corresponent culada ben violenta, i quedà estesa tan llarga com era damunt la voravia sense poder moure's, al parèixer, pobra dona. Un taxi que justament passava en aquell moment parà en sec i el taxista baixà tot d'una i va anar a socórrer-la, igualment que jo mateix i un altre senyor que s'hi trobava. I ella: que no la toquéssim en absolut que s'havia fet molt de mal i no li obeïen les cames, les tenia com a paralitzades, cosa que, juntament amb el seu particular estat de gestació, feia pensar que la cosa podia esser greu i prendre mal. Un bon ensurt. El taxista cridà de seguida per ràdio (o telèfon, ara no us ho sabria dir) a una ambulància. I en aquestes estàvem quan vaig veure que s'acostava el 15, el meu autobús. Com que vaig entendre que fet i fet tanmateix no hi podia fer res més per ajudar-la i, com que la cosa estava en bones mans al parèixer, vaig accelerar les passes cap a la parada, per arribar-hi primer que l'autobús que s'apropava. Anava estibat però s'aturà, cosa que aquí, al Coll d'en Rabassa, no s'esdevé sempre que pari, quan va ple. Fins a cinc en passaren de llis la setmana passada i jo allà badocant com un faristol. Vaig fixar el «bonobús» i demanar permís al conductor per anar a entrar per la part del darrere, que quasi sempre que el vehicle va replè per davant, a la cua encara n'hi caben un parell. No sé per quines cinc-centes el personal es queda empardalat a la part de davant de tot. Tuadell, quines coses, la gent. Em va contestar que d'acord, el conductor, i dit i fet. Quan hi vaig arribar em sorprengué que quasi tothom, drets i asseguts, tots estaven dempeus mirant cap enrere la senyora que encara romania allà estesa, a menys de vint passes. Ja saben vostès, la curiositat, el morbo, la cosa. I al punt vaig començar a escoltar lletanies com aquestes: «al puto taxista que ha atropellado a esta senyora, le colgaba yo por los huevos»; «todos los taxistas son unos jodidos cabrones que se creen los amos de la calle»; «si la chica ésta fuera un familiar mio, le arreglaba yo bien arreglado, a este»; «y la mujer està embarazada, será hijo de puta...»; «van como locos y después paga quien menos culpa tiene...»; «que me lo dejasen a mi un rato al chófer este, que lo pondría contento...»; i ja saben vostès el que passa en aquests casos, la cosa infla a poc a poc, d'una en ve una altra de més grossa i més coent, s'encalenteix la boca i la parla arriba a assolir alçades de violència verbal considerables, i de les que us n'estalviaré la transcripció. Quan l'autobús ja havia arrencat cap a Ciutat i els que tenien seient el feien servir, i els que estaven drets tornaren a dirigir la mirada cap enlloc, que és el que es sol fer dins els autobusos quan vas dret, vaig alçar una mà i en foraster (perquè així s'havien expressat els «justiciers», no perquè també no hi hagi intrèpids estúpids de parla catalana) i amb veu ben alta perquè se'm sentis bé, els vaig dir els quatre mots de la veritat, els vaig contar que el taxista no havia atropellat a l'embarassada, que sols havia parat per auxiliar-la d'un esclat fortuït, d'una desgraciada llenegada, etcètera. Ningú digué ni pruna. Un dels insultadors desfermats, el més garrut, un home d'una vuitantena d'anys, que per cert era el que havia de penjar el taxista pels dallons, va tornar més vermell que una tomàtiga, ara que n'és el temps, i es posà a mirar les vaques de l'hort aquell que encara queda al Molinar... En resum, grandeses i misèries de la paraula tudada, maltractada, potejada, manyuclada, malmenada..., quasi mai redimida... Devaluada.