algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 20°
21°

Tantes me'n digues

No me gusta. L'altre dia vaig fer revisió d'exàmens amb els meus alumnes d'Economia i em va passar un fet curiós. Un dels exàmens estava escrit en un català molt més bo que allò que és habitual a la nostra UIB (els continguts no: l'examen era francament deficient) i l'alumne que inquiria sobre els motius de la seva baixa qualificació va contestar a les meves observacions en un mallorquí que, com a mínim, no era tan incorrecte com el que sol gastar el nostre jovent; però això només fou la seva primera intervenció: a partir d'aleshores sempre respongué en castellà. Estranyat, li vaig demanar com era que em responia en castellà si era evident que parlava bé el mallorquí. «Porque no me gusta», m'enflocà. Tot i que els seus llinatges eren castellans, em sorprengué la seva actitud. No sé si va canviar quan va veure que l'ús de la nostra llengua no incrementava a bastament la meva condescendència, però, en qualsevol cas, vaig trobar que era admirable la seva determinació (no cap on la dirigia, naturalment). La reflexió que em vengué al cap va ser que, almenys públicament, no havia sentit abans aquest argument més que quan el periodista José Jaume, a un canal local de televisió, va ser inquirit en termes semblants als que jo vaig emprar amb l'estudiant. La resposta del nebot-nét d'Alexandre Jaume («Porque quiero») va ser substancialment igual que la del meu forasteret. En aquell moment, però, a tothom li semblà una excentricitat. Els temps han canviat. I no per a bé. Ara no gosaria pensar ningú que la resposta de JJ fos només una impertinència pròpia del seu tarannà rarenc.

Ecologia naciona. L'anècdota anterior no és més que un reflex de la nova situació lingüística de Mallorca. Es pot resumir dient que els catalanoparlants ja som una minoria, però encara som majoria en una bona part del territori (els pobles de l'interior, bàsicament). I, com que sociològicament, políticament i culturalment és nacionalment mallorquí aquell que parla mallorquí, la nova situació lingüística hauria de ser l'element fonamental a l'hora de definir, igualment, l'estratègia del nou nacionalisme. És una llàstima que no s'inventi aquest nou nacionalisme perquè el vell ja no és una bona eina per defensar la nostra identitat. Afegir un apartat sobre la immigració als vells programes polítics no és reaccionar intel·ligentment davant una situació totalment nova. I no és bo, tampoc, tornar a inventar allò que ja està inventat: la conservació de les espècies que estan en perill d'extinció és un tema estudiat pels ecòlegs, que s'encarreguen també de proposar solucions conservacionistes. Estratègies seves són, per exemple, protegir les àrees on aquestes espècies encara es campen bé i, com a molt, mirar de reintroduir-les en els hàbitats menys deteriorats. ¿Heu vist cap proposta política que assimili l'estratègia dels científics per resoldre un problema que pot ser abordat cietíficament? Sens dubte, la imaginació no és el punt fort dels polítics. Sobretot dels polítics nacionalistes.

Presses per a l'Estatut. Hi ha qui troba que els «savis» haurien de pitjar l'accelerador per tal d'enllestir el projecte d'Estatut de les Balears. Jo consider, en canvi, que haurien de fer just el contrari: badocar encara més per veure si l'Estatut català tira endavant, i després colar-se darrere, com els millors xuparodes del ciclisme. Si algú (cosa dubtosa) vol que el nostre Estatut tengui les màximes competències i el millor finançament possible, només hi ha dos camins: fer el ridícul com els valencians, que no han gosat exigir allò a què tenen dret, però, per si de cas, han afegit que ho demanaran si altres ho demanen, o, alternativament, esperar fins que s'aprovi l'Estatut de Catalunya i copiar-ne allò que convengui. Per molts de motius, el pes polític de Catalunya és superior al de les Balears (i molt especialment ara) i, per tant, els parlamentaris catalans poden pactar (i imposar a Madrid) un text molt més avançat que el que aquí el nostre Parlament pot imaginar. De manera que no és qüestió de fer el gallet i voler anar aviat, sinó que convé fer el millor Estatut possible. És una història que coneixen bé els catalans, ara que ja no té remei: quan discutien el primer Estatut, hi havia patriotes que el volien fer aprovar abans que els bascs, però Lluís Ma. Xirinacs ja advertí encertadament que convenia deixar-los anar davant «perquè ells tenen metralladores». Llum de na Pastora!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.