Les veritats de Rajoy

Ahir, Mariano Rajoy en una entrevista concedida a Antoni Basses, a Catalunya Ràdio, insistí que l'objectiu era «dir la veritat, dir clarament el que pensa». Es podia deduir, d'aquest raonament, que Rajoy té una tendència a confondre allò que ell pensa, és a dir la seva particular manera d'interpretar la realitat com a president d'un partit polític, i la veritat de les coses. Des del mes de març de 2004 es pretén instal·lar en la societat espanyola una cultura de confusió i d'acusacions permanents sobre la veritat i la mentida, sobre el blanc i el negre, sobre el bé i el mal, sense matisos. Rajoy és el portaveu d'un partit que no pretén esser un més, sinó el partit. Per això no contempla que la veritat pugui tenir matisos, caires, perspectives, perquè de veritat només n'hi ha una. Tal com està el panorama internacional, estatal i nacional, ens convenen força els profetes i els predicadors de la veritat, perquè la cosa ha entrat en una voràgine de desperfectes i avaries de tal magnitud que només hi calen terapeutes polítics de l'alçada del triumvirat Rajoy-Zaplana-Acebes. L'univers mental de l'iberisme unitari, preromà i autoctonista, està a punt de desfer-se amb tant de relativisme polític i territorial, davant tant de dubte i permissivitat ideològica i amb tanta relaxació ètica i religiosa. És menester que algú alci la veu ben forta i s'aixequi contra tantes invasions pervertidores de l'hispanisme inquisitorial. Rajoy, amb el guió de la FAES après de memòria i amb una disciplina admirable, predica en el desert, amb monòlegs interessants, documentats i amb una capacitat de seducció extraordinària. Arran d'això, molts han decidit deixar de pensar i sumar-se a la secta de la veritat absoluta, com un exèrcit de salvació.