Norman Mailer diu que el fracàs d'una vida és la suma de petits fracassos, que comencen el dia en què consents que no te tornin fins al darrer cèntim del canvi. Això explicaria per què servidor i un parell d'amics meus no hem arribat més que a una decorosa supervivència -i gràcies-: no ens han tornat mai el canvi correcte i, per empegueïdors, no hem reclamat els cèntims que faltaven. Però, en fi, ara ja no té remei, i, si en tenia, sé que no estaria disposat a posar-n'hi. De tota manera, així com es pot parlar del fracàs d'una vida, d'un projecte, d'una empresa, d'una determinada operació o d'una legislatura, es pot parlar igualment del fracàs d'una autonomia? I, en cas afirmatiu, podríem parlar del fracàs de la nostra? Si fos així, aquest fracàs es podria visualitzar en la televisió que el molt honorable Jaume Matas volia crear i ha creat. IB3 té la capacitat simbòlica suficient com per fer entendre una realitat molt més àmplia i igualment sòrdida. IB3 és l'expressió per ventura més explícita d'aquesta manca descoratjadora d'autoexigència que ha esdevengut el tret més característic de la nostra societat respecte de l'àmbit públic. Naturalment, no al·ludim a un panorama uniforme ni es pot insinuar un repartiment igualitari de responsabilitats. Certament, encara que no ho sembli, tot hauria pogut ser pitjor. Hi ha hagut persones que han fet menys catastròfic el naufragi. En temps de governants mediocres, depredadors i astuts, els millors tenen prou feina a evitar desastres o a minorar-ne els efectes. La història sol ser injusta amb aquests governants, ja que ningú conta allò que no s'ha fet. IB3 encara podria ser més mediocre i fins i tot més vulgar i grollera en el seu to general -que contrasta amb la feina d'alguns professionals més condrets-, però així com és ja basta perquè tenguem dubtes seriosos sobre les intencions últimes dels governants que l'han posada en marxa: entre aquestes intencions, tot sembla indicar que ho hi figuren la voluntat de dignificar la llengua, d'informar amb rigor i equanimitat, de vertebrar el país entorn de la seva cultura i d'uns ideals de civisme, de regeneració, de sostenibilitat... Hi ha, això sí, una voluntat de promoure la identificació dels illencs amb la versió més goranesca de lo nostro -els tests s'assemblen a les olles-, però, més enllà d'això, hi ha motiu suficient per pensar que, com tantes altres coses, IB3 s'ha fet, com va dir el parlamentari Joan Huguet referint-se a la definició de la nostra comunitat, per no ser menys que els catalans, objectiu en l'expressió del qual aflora una part de la misèria intel·lectual que també patim en aquest país: almenys, tant com a Catalunya. En fi, cada país té la televisió que es mereix, però no la que es mereixen els seus ciutadans. En tot cas, si Stendhal volia que la novel·la fos un mirall enmig del camí de la vida, IB3 és el mirall en què ens veim la gent d'aquest país: un mirall deformant, perquè puguem fer befa de nosaltres mateixos o compadir-nos de la nostra deformitat.