algo de nubes
  • Màx: 20.4°
  • Mín: 13.1°
20°

L'obra de Vives Campomar

Aquest lletraferit que té la gosadia, adesiara, d'actuar com a crític suplent, ha de confessar, d'entrada, la seva dificultat per parlar de l'exposició que ara pot visitar-se al Casal Balaguer. Aquesta dificultat prové del fet de no tenir gaire clar per on convé començar. I també al fet que quan pretenim establir la rellevància de l'obra d'un artista, la meva creença és que, sobretot, cal centrar-nos en la primera. En efecte, som dels que pensam que el valor últim d'una obra d'art resideix en ella mateixa i, d'alguna manera, és a bastament independent de la personalitat i -no diguem- de les circumstàncies biogràfiques del seu autor.

Tanmateix, això no vol dir que les obres d'art siguin independents de les circumstàncies històriques o temporals en què han de ser apreciades o rebudes. En el cas de les arts plàstiques figuratives, no podem ignorar que, a hores d'ara, està ben de moda considerar que tota figuració és cosa nefanda i retrògrada, donant-se el màxim valor a la novetat per la novetat, fins al punt que els mateixos materials tradicionals han quedat demodés. Fins al punt, per exemple, que la pintura -si de cas- s'ha de fer sense pintura, emprant qualsevol altre material. I fins al punt que el que es considera realment actual -propi dels temps presents- són les instal·lacions o els happenings temporals o fugissers, com si les obres ja no tinguessin per què quedar, com no sigui per mitjà de la fotografia o del vídeo.

Naturalment, davant aquesta rauxa per tot allò que encara no s'ha vist mai, per la novetat, tothom que cerqui atemporalment en el seu art es trobarà en una clara situació d'inferioritat sociològica, quant al seu possible públic d'entesos. Però tot això no vol dir tampoc que no hi hagi una pintura postimpressionista totalment passada de moda i de rosca. Ni tampoc que totes les obres d'un mateix artista puguin esser considerades a un mateix nivell. Perquè, definitivament, no és la firma que dóna valor a una obra -defensin el que vulguin els marxants- sinó viceversa.

En el cas de Josep Vives Campomar, a mi la que em sembla més excel·lent són els seus extraordinaris gravats, alguns dels quals recorden els de Morandi però que, en conjunt, és ben possible que els superin. Estic pensant, per exemple, en els magnífics aiguaforts següents: Gerro i finestra, 1976, de la col·leció de l'artista; Regadora, de 1961, un excepcional tercer estat; Màquina de cosir, 1973, una prova d'artista; Copa i pipa i Cala Rata,ambdós de 1987, realitzats per a il·lustrar uns poemes de Miquel Martí Pol, dins l'edició de bibliòfil de Suite per a una veu i tòrcul continu; Planxa, 1983, de la col·leció del Museu de Menorca; i encara Paraigües, 1972, una aiguatinta a dues planxes. Tot plegat, un conjunt de gravats com rares vegades s'haurà vist exposat a Ciutat de Cavorques.

Però cal que parlem també de tota una sèrie d'olis ben notables, paisatges i natures mudes, com en Guillem Frontera ens informa que prefereix dir el pintor. Entre els primers cal destacar: Calasfonts, 1971; Binissafulla, 1970, que té alguna cosa de misteriós; La Colàrsega, 1974; Punta des Rellotge, 1998, sobre taula; i Iot vermell, 2002, que té alguna cosa d'embarcació xinesa per la quantitat de penjolls que porta. Pel que respecta a les segones, les natures mudes, hem d'esmentar especialment: Plat, 2005, de la col·lecció de l'artista; Tetera i llibre, 1990, de composició molt ferma; Sopera, 2000; Le poesie d'Eduardo (Omaggio a de Filippo), 2005, de la seva col·lecció personal; Bodegó, 1994, de la col·lecció d'Àlex Susanna; i Alls, 2002, també de la col·lecció de l'artista.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.