La política internacional no té gaire secrets, com veiem dia rere dia. A la primera divisió només juga un equip; a la segona set o vuit, dels que alguns canvien de categoria -només poden baixar- cada trenta o quaranta anys; a la tercera divisió hi ha els quinze o vint que aspiren a pujar algun dia a segona, a base de pagar i de fer cas a l'únic equip de primera, i s'ha acabat el bròquil. Si en voleu exemples: els Estats Units, França o Rússia, i Itàlia o Indonèsia. El retrat és ràpid, però no del tot erroni. Convé tenir-ho present ara que les bones paraules i les imatges de l'Assemblea que celebra el seixantè aniversari de l'ONU inunden els diaris, en una cimera de caps d'estat i govern que no es tronarà a reunir, presumiblement, les pròximes dècades, tret que un atac extraterrestre o algun esdeveniment similar ho aconselli. Bones paraules i salutacions? Totes. Canvis concrets i efectius, que el ciutadà de qualsevol continent pugui percebre? Zero. Les notícies secundàries també han sovintejat, però són tan previsibles que no poden dir-se estrictament notícies. Els Estats Units -l'equip únic de la primera divisió- només vol parlar de terrorisme, i no vol parlar de drets humans.
Europa, la Unió Europea, vol parlar de drets humans, però a poc a poc, com els conservadors anglesos parlaven el segle XIX de l'extensió del sufragi universal: d'aquí a tres o quatre generacions, ja en parlarem. La Xina -sobretot-, i Rússia i tots els països islàmics i bona part dels africans, no volen parlar -ni escoltar- res relacionat amb els drets humans, el Japó -que no està gens preocupat pels temes de conversa- només té clar que no vol pagar més del que paga, i els altres mantenen com poden les seves curolles particulars, perquè saben que l'ONU és tan diversa i agradable i multicultural com operativament inútil. Segurament, el pensament principal més general a la sala de sessions -com a tots els parlaments del món mundial- deu ser la preocupació dels assistents per poder mantenir la cadira els anys pròxims, molt més que qüestions tan insignificants com l'abolició de la fam al món -s'ha fixat, sense presses, l'objectiu de reduir-la a la meitat per a l'any 2015- o l'eradicació de les guerres.
Els últims anys, l'Organització de les Nacions Unides (unides en què?: el nom ja té els seus fums) només ha sortit als diaris per clamar la seva condemna a la guerra d'Iraq -silenciada i distorsionada condemna- i pels casos de corrupció que ha emparat. Una de calenta i una de freda, diríem.
La corrupció no tindrà cap conseqüència (tanmateix, en el darrer afer només s'han volatilitzat cap a obscures butxaques uns vint mil milions de dòlars, que s'han burlat del programa «Petroli per aliments», dedicat a protegir de la fam i de la malaltia la població d'Iraq), com no la tindrà el desastre bèl·lic que hi creix dia rere dia. I perquè ara que el terrorisme serveix com a coartada de gairebé tot, perquè tan aviat se'l pot implorar per emmudir les reivindicacions nacionalistes com per silenciar les protestes per la destrucció de l'Amazònia, el primer que han escoltat els dirigents mundials han estat -tot confirmant-ho- les paraules de Bush, el president de l'equip de primera divisió: la lluita contra la pobresa i contra la degradació del medi ambient a tot el planeta són objectius secundaris, i tots els esforços s'han de concentrar en la guerra contra el terrorisme. Ningú s'ha preocupat de definir què és exactament el terrorisme, perquè tothom en té una idea i val més no fer-ne disquisicions. Així, la reforma de les estructures administratives de l'organització o l'equilibri i la racionalització del seu pressupost, han quedat per a una pròxima ocasió.
El tema del pressupost de les Nacions Unides, en particular, ha preocupat especialment, com sempre, sobretot els que no ho paguen de la seva butxaca. Una prova indiscutible -d'aquesta universal preocupació pels pressuposts- ha estat que, també aquesta setmana, al nostre estat s'han fet un seguit de reunions d'alt nivell per repartir quatre duros a compte del dèficit de la sanitat (quatre duros equivalen, en aquest cas, a poc més de mil cinc-cents milions d'euros), però encara no s'ha anunciat cap convocatòria per aturar el dèficit de la televisió pública estatal, que ja fa temps que superà el quíntuple d'aquesta quantitat, i que només ha servit per enriquir la gent que només es pot enriquir d'aquesta manera, o similars.
Algunes veus ingènues han demanat, com demanen cada any (i només fa seixanta), que a les Nacions Unides s'instauri el principi -que a alguns els ha de sonar, com a mínim- d'un home, un vot: cada estat un vot, seria la traducció al dret internacional, en lloc d'allò resumit en les divisions i l'afegitó del dret de veto que tenen cinc nacions. No ha servit de res. Continuarà allò de les divisions.
El resum de les bones paraules és que en tornarem a parlar, segurament també a Nova York, d'aquí a deu anys, dels mateixos temes. Ja sé que tot és més complex i que això potser soni a franquisme desmarxat, però a veure si arriben aviat els extraterrestres, i així veiem d'una vegada per què serveix això de les Nacions Unides.
