algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
22°

Un poc de pas, no tant de pus (o un poc més)

No puc amagar la meva fascinació per Pere IV, l'escriptor sabadellenc que va fer de la ironia -i fins i tot del sarcasme- una de les seves armes literàries predilectes. Entre els poemes més coneguts hi ha la famosa «tirallonga de monosíl·labs», que l'autor mateix cataloga com «un curiós exercici», es tracta d'un poema de més d'un centenar de versos tetrasíl·labs, on totes les paraules són monosíl·labs. És curiós com l'autor, amb aquesta precarietat aparent de recursos, amb aquesta volguda austeritat fònica, pot comunicar tantes coses com ell fa. Jo, en el títol d'aquest article, no l'he volgut emular però sí que voldria que fos, dins l'austeritat, molt expressiu.

Jo no sé si hi ha alguna compilació tècnica que estudiï el dret de pas a les Illes Balears (tesi doctoral, ponència, etc.) tant des del punt de vista pràctic, entenent per tal l'accés a les finques privades o al bé públic, com des del punt de vista històric, com s'ha generat i ha evolucionat aquesta casuística al llarg del temps, o en una combinació de les dues variables alhora. Però tenc la impressió, una impressió de ciutadà de carrer, que el dret de pas deu formar part d'uns dels trets singulars de la nostra identitat col·lectiva que, en aquesta època del bloquet i del materialisme constructiu -en el sentit més literal del terme, no com a isme filosòfic-, va desapareixent invocant la sacrosanta propietat privada. A Mallorca, que és la zona de l'arxipèlag que més conec, sempre s'ha garantit l'accés a les finques privades. Si no hi havia un camí directe, en aquell temps eren més austers i no malgastaven tant de territori en vials i altres sinònims, hi havia alguna fórmula consuetudinària -escripturada o no- d'accés a la propietat. El caminet de tres peus era una fórmula molt emprada de servitud de pas. Es tractava, com bé es pot entendre, d'un pas no gaire ample però que permetia l'accés a peu o també d'una bístia i una arada. També hi ha altres fórmules amb les quals ara no m'estendré. El caminet de tres peus bé mereix una elegia perquè ha estat una de les primeres «víctimes» del progrés, de la «desbalearització». No només han estat els estrangers -el tòpic parla d'alemanys- els que han tancat de paret les seves propietats, ignorant servituds i altres alous, sinó també altra gent que comprava la seva llenca de terreny, la tancava de bloquets de cap de setmana i s'hi construïa la famosa «casita de aperos». És evident que si es garanteix l'accés al bé privat, també s'ha de garantir l'accés al bé públic. Ningú no ha de posar traves ni barreres perquè la gent pugui circular i accedir als béns que són de tots. És més, la conscienciació de la defensa aferrissada de l'ús públic dels espais públics, per part dels habitants d'aquesta terra, és, també, una manera de conscienciació col·lectiva, de no despersonalització, de no claudicació. Per tant reivindicam des d'aquí, amb un vers de Pere IV, el dret de pas.

Si reivindicam un poc de pas alhora també hem de reivindicar no tant de pus. El pus és aquella pestilència llefiscosa i groguenca que supura quan una part del cos es troba infectada, quan una part del cos es troba degradada o, també, corrupta. A pestilència sona el fet que algú pugui usdefruitar per a usos privats els béns públics d'una forma no només il·legal o al·legal sinó que a més sigui de manera consentida i, si cal, amb protecció policial. O també que no s'intentin cercar vies que possibilitin que es compleixi una llei -la de costes- i en canvi que algú digui alguna cosa equiparable que aquesta llei és com el maletí de manicura de la Srta Pepis.

No tant de pus, no és un vers de Pere IV però el podríem afegir a la «tirallonga» imaginària. També pus, en el nostre català vol dir: basta! Potser, en aquesta terra nostra li manca una mica de pus. De Pus en majúscules. De dir basta! Per això quan deim al títol «o un poc més», no ens referim de cap de les maneres que reivindiquem més corrupció, sinó tot el contrari, que reivindiquem ser molt més gelosos de les nostres coses, d'allò que ens pertany, d'allò que ens defineix com a poble, d'allò que ens atorga identitat col·lectiva.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.