Els lectors que han tengut la paciència de llegir-me ja deuen estar assabentats que som una autèntica mina per als psiquiatres, ja que estic carregat del que els professionals de la salut psíquica anomenen complexos i que jo els veig com realitats ben palpables. Entre aquests complexos o, per mi, realitats indiscutibles hi ha la de tenir les mans petites. Petites i dèbils de tal manera que he de renunciar a fer moltes activitats, com la de destravar el passador d'una joia. Coses que altres resolen sense gaire esforç a mi em costen Déu i ajuda. Ara, però, i gràcies a una lectura profitosa que he pogut fer, per ventura minoraré el meu complex. La revista on he fet la lectura es diu Mundo Científico. A les pàgines 42-53 del mes de febrer els paleontòlegs Alba, Moya i Khöler hi publiquen un article que es diu «El origen de la mano humana». M'ha vengut ni l'anell al dit per a desacomplexar-me.

Més que cinc psicoanàlisis seguides per entendre la hipòtesi que defensen cal assabentar-se prèviament de dos conceptes de la ciència que estudia els nostres llunyans avantpassats. Un d'ells és el de cooptació. En teoria evolutiva és cooptació quan a un individu d'una espècie apareix una característica morfològica nova, que pot transmetre als seus fills i que aquesta característica entra en funcionament, per millorar la seva vida, des del moment de la seva aparició. Oposada a la idea de la cooptació sorgí la idea de l'exaptació que Stephen Jay Gould i Elisabeth Vrba feren famosa. L'exaptació és, per contra, una característica nova que ha aparegut a una espècie i que no comença a exercir la seva funció fins milers i milers d'anys després, quan les circumstàncies han canviat. En aquest període que passa entre la seva aparició fins que les circumstàncies externes reclamin la funció de l'òrgan es pot dir que el canvi evolutiu ha estat neutre, és a dir ni ha afavorit ni ha anat en contra de la supervivència de l'espècie.

Pel que fa a la mà dels primats convé saber que és segurament el més versàtil i el més fi dels instruments que posseïm. Entre els moviments més difícils que sabem fer els primats hi ha el d'apressar, és a dir, el d'agafar un garrot entre el polze i els altres quatre dits. Però n'hi ha un altre que és, encara, més difícil i es diu la pinça intel·ligent i és la que es fa entre els dits índex i polze. Només els homínids som capaços de fer aquest moviment i això és possible perquè tenim el dit polze més gros que les altres espècies semblants a la nostra. Vos demanareu com és possible que una teoria que diu que els homínids tenen cada vegada el polze més gros ha pogut curar-me del meu complex de mà petita. La resposta és que si es llegeix bé la teoria dels tres antropòlegs abans esmentats el bessó de la qüestió -el poder fer la pinça intel·ligent- no depèn tant de tenir el dit gros i la mà grossa sinó a tenir el polze més gros en relació als altres dits, cosa que s'aconsegueix, més que fent créixer el polze, disminuint la resta de la mà i dels dits.

No els escapa als científics de Catalunya que una mà petita també té molts desavantatges sobretot si s'empra com a mitjà de locomoció -per anar d'una branca a l'altra o d'una liana a l'altra. La hipòtesi que defensen els tres científics és que el passar d'una mà grossa a una altra de petita hagué de succeir en un moment en què la vegetació perdé bona part dels arbres i les lianes i, en conseqüència, la mà grossa ja no presentava cap avantatge. En aquesta sabana gairebé sense arbres els primats que tengueren avantatges foren els que la seva morfologia els permeté caminar més de pressa, els bípedes.

Al final de l'article els paleontòlegs de l'Institut Crusafont ofereixen una tesi per explicar l'aparició de l'«homo sapiens» sobre la terra. L'hominització es fonamentaria en tres pilars. Un d'ells fou la bipedastació, que fou un canvi per cooptació. Els altres dos pilars foren la reducció de la grandària de la mà en relació al dit polze i, el tercer, l'augment de la massa cerebral. Passaren molts d'anys fins que aquell antropoide de mà més petita no aprengué a utilitzar i a fabricar eines i no sabem quants realitzar una feina que sembla més difícil que el fer la pinça: el parlar.