Les eleccions presiden-
cials a Egipte, aquest dimarts, sense cap dubte mostren una de les vies que els països àrabs poden prendre cap a la democràcia. L'altra que es coneix és la d'Iraq, per tant el contrast és prou fort. A Egipte el president Hosni Mubarak havia de guanyar una altra vegada, com en totes les eleccions presidencials des del 1981, votacions que s'han organitzat cada sis anys. A la superfície sembla que són molts anys per tan pocs canvis, ja que a la superfície no ha canviat res en absolut: el mateix senyor és al palau presidencial i manté el mateix poder de sempre. Però aquesta vegada, si es miren alguns detalls importants, ha estat diferent. Ha estat la primera vegada que Mubarak accepta que hi hagi altres candidats a les eleccions. En totes les votacions anteriors ell era l'únic candidat. Aquesta vegada eren una desena. És cert que els candidats que tendrien alguna possibilitat de ser votats estaven exclosos i els seus partits varen ser prohibits. Per tant, els que quedaven eren sobretot figures folklòriques de poca resonància i personatges sense cap atractiu polític. Per tant Mubarak no tenia cap possibilitat ni una de perdre les eleccions. Tot i així, Mubarak sembla tenir un pla distint dels seus antecessors, que sempre nomenaven un vicepresident o un successor. Ell mateix va ser el vicepresident d'Anuar al-Sadat, president que va ser assassinat el 1981. Mubarak no ha volgut nomenar ningú i sembla disposat a deixar com a herència un sistema electoral, el primer del país, que permeti almenys un grau de democràcia bàsic. Si sobreviu sis anys més i la propera vegada permet candidats més prometedors, potser Egipte es converteixi en democràcia reconeixible abans que Iraq.