Aquest estiu el museu Thyssen-
Bornemisza, de Madrid, ha presentat i encara presenta, fins a l'11 de setembre, per primera vegada a Sefarad, una mostra monogràfica dedicada a Corot, un autèntic precursor de l'impressionisme, gràcies al seus apunts a l'aire lliure, que el varen fer viatjar i moure's de valent, durant pràcticament tota la seva carrera com a pintor, fins al punt que diuen que allà a on menys va viure va esser a ca seva. Sens dubte és tracta d'una bona ocasió per a sospesar el valor de la seva obra, una anella fonamental entre l'academicisme neoclàssic i l'impressionisme, el qual al seu torn obrirà les portes a tantes altres manifestacions de la modernitat. En definitiva, una obra en la qual la pintura sempre està part damunt l'anècdota.
Evidentment, la seva pintura no té res de revolucionària. Però tampoc no té res d'immobilista. Les seves contribucions de cara al futur són el resultat més que res del seu rigor i de prendre's seriosament les normes que la tradició li presentava. Com ja hem apuntat, el secret d'aquesta seva força innovadora està en els seus apunts del natural. Dels seus mestres Michallon i Bertin pot haver après tot quant l'academicisme d'aquell temps li podia oferir però, per a un artista, tan important és el que pot aprendre dels seus mestres i companys com allò que pot experimentar personalment, allò que pot aprendre de la seva pròpia pràctica. I les seves experiències més enriquidores varen ser-li dades pel seu treball davant el paisatge, campestre però també urbà.
De fet, podríem dir que -per mitjà de la seva contribució personal- l'impressionisme francès d'alguna manera va esser experimentat i preparat a Itàlia. Perquè és difícil exagerar la importància de la seva primera estada a Itàlia, de 1825 a 1828, pintant afamegat de llum i de matisos, no sols a Roma ans també a Castel Gandolfo, Albano, Subiaco, Civita Castellana, etc. (Corot va tenir la fortuna de ser fill d'una família benestant i, a més, el seu pare va passar-li la dot que tenia prevista per a la seva germana morta, la qual cosa val a dir que, durant els seus anys de formació, va poder dedicar-se abassegadorament a dibuixar i pintar sense problemes econòmics).
Però tornem al tema de com en la seva obra la fidelitat a la tradició porta a més fecunda innovació. Tal com recull una curiosa obra del pintor Pierre-Henri de Valenciennes, de títol ben curiós (Elements de perspectiva pràctica, per a ús dels artistes, seguits de reflexions i consells a un deixeble sobre la pintura, i particularment sobre el gènere del paisatge. París, 1800), aleshores es considerava que la pintura de paisatges al natural era una comesa sols adequada per als aprenents, com si diguéssim una activitat escolar o merament preparatòria. Una vegada aconseguida la mestria, els grans paisatges es pintaven a l'estudi, lliurement arranjats per a fer-los més bonics i sempre sempre com a escenaris de temes històrics, religiosos, mitològics o literaris.
Podem considerar que l'evidentment necessari divorci entre el paisatgisme i la història i la literatura, paradoxalment comença a produir-se justament a Roma, tan carregada d'història, una cinquantena d'anys abans de l'arribada de Corot, en el si d'una colònia d'artistes estrangers de la més diversa procedència. L'esmentat Pierre-Henri de Valenciennes va formar part d'aquesta colònia, entre 1782 i 1784, i ens ha deixat estudis prou interesants, com Terrats a l'ombra i Terrats al so, o un Estudi de niguls damunt el Quirina.
Corot, seguint el consell dels entesos de l'època de pintar davant el paisatge, durant aquesta primera i decisiva estada a Itàlia, realitzà de l'ordre de 150 quadres i 200 dibuixos. Però el que es considerava una mera pràctica preparatòria per a treballs més importants, de qualque manera esdevé quelcom més substancial:
En efecte, un paisatge pot esser molt més que un decorat. D'aquesta època destaquen: EColiseu vist a través dels arcs de la Basílica de Constantí, una Vista des de la finestra de l'artista. Roma, pintat sobre taula i que recorda els dos primers estudis esmentats de Valenciennes, i tres olis damunt tela molt notables. Es tracta de l'Illa de San Bartolomeo, en el Tíber; El passeig de Pousin i Civita Castellana i el Mont Socrate, d'una lluminositat solar esplèndida.
Quan Camille Corot tornà a França, no abandonà en absolut la pintura a l'aire lliure, ben al contrari aquesta -com ja hem comentat- esdevé un hàbit que durarà tota la seva vida. De fet, es passava la major part del temps movent-se d'una part a l'altra, dins França, a Suïssa -on anava regularment cada any-, a Anglaterra, a Holanda i encara a Itàlia, on va tornar en dues ocasions, el 1834 i el 1843. Del viatge de 1834 tenim un magnífic oli damunt tela, Volterra, vista cap a la fortalesa; del viatge de 1843, L'Arc de Constantí i el Fòrum, un oli damunt paper que ja es pot considerar d'un magnífic impressionisme.
Bartomeu Fiol, escriptor
