La ministra Cristina Narbona va reconèixer dimecres passat que el cas de la piscina que utilitza Pedro J. Ramírez a la Costa dels Pins és un cas únic a l'Estat espanyol. I aquesta és la clau de l'escàndol que ha polaritzat l'actualitat periodística de tot l'estiu. La resta d'instal·lacions semblants a aquesta que encara controla Ramírez o bé tenen la concessió caducada, ja que no acompleixen l'actual normativa de Costes, o són il·legals des del seu origen, ja que no tenen el més mínim document públic. El cas Pedro José és diferent, és únic, no té comparació. Per això és tan interessant. I és que el Ministeri de Medi Ambient va concedir a la piscina de Ramírez una estranya «cobertura legal». Dic «cobertura» i no legalització perquè ara Ramírez està obligat a presentar un nou projecte que garanteixi el domini públic i el dret de trànsit a la zona de la piscina conforme a la lletra i l'esperit de la normativa de Costes. La clau d'aquesta aparent confusió és la insòlita concessió que va donar l'aleshores ministre Jaume Matas a Pedro J. La petició de «cobertura legal» va ser presentada per Ramírez a finals de juny de l'any 2000, unes setmanes després que Matas fos nomenat ministre. I la concessió es va atorgar de manera vertiginosa el gener del 2001. Curiosament, aquesta Ordre Ministerial no es va publicar al Butlletí Oficial de l'Estat. És a dir, que formalment no «existia». Cap altre titular de piscina en situació irregular no es va poder assabentar de la «cobertura legal» atorgada a Ramírez per poder reclamar un tracte semblant. Les relacions d'amistat Matas-Ramírez són àmpliament conegudes a Mallorca des d'almenys l'any 1998, quan el primer era president de Balears i Pedro J. cercava xalet a Mallorca. Després Matas va ser ministre durant tres anys llargs, i durant aquest temps no va facilitar a ningú més una «cobertura legal» com la de Pedro J., senzillament perquè no podia fer-ho. El cas Ramírez és un frau de llei encobert, ja que privatitza el que és públic d'amagat i que trenca el principi d'igualtat davant de la llei, perquè cap altre ciutadà que aspiràs a utilitzar una piscina en primera línia de costa no va poder accedir a una ganga semblant emparant-se en la prebenda Ramírez.
La llei és igual per a tots. Recordem que fa uns anys el Tribunal Suprem va ordenar la demolició de la casa de Pilar de Borbó a Portopí perquè un veí denuncià que havia construït de més. Va ser un cas exemplar de defensa de l'imperi i la igualtat de la llei. En el cas Ramírez només hi ha «cobertura» legal viciada d'origen, amiguisme i foscor en la «concessió».
