Avui s'acompleixen sis dècades de l'entrada del planeta Terra dins l'era atòmica, quan el president Harry Truman ordenà la destrucció de la ciutat japonesa d'Hiroshima. La Casa Blanca justificà aquella brutal agressió, igual que la que es produí a Nagasaki tres dies després, per salvar milers de vides de soldats nord-americans que ja es preparaven per a invadir el Japó. En part era cert, ja que els fanàtics dirigents nipons instaven els seu joves al suïcidi en combat per a intentar salvar un imperi caduc i acabat. Però l'excusa de Washington per emprar armes nuclears contra un país pràcticament derrotat és només creïble en part. Els ianquis tenien molts d'altres mitjans per aconseguir la rendició incondicional japonesa, entre ells els massius bombardeigs «convencionals», així com havien fet uns mesos abans d'aquell terrible 1945 amb l'Alemanya de Hitler. En realitat, Washington cercava l'hegemonia mundial amb l'atac nuclear al Japó. Els soviètics d'Stalin havien arribat fins a Berlín i es convertiren en una potència militar enorme; però no tenien la bomba atòmica. Les divisions soviètiques havien de veure com els EUA eren capaços d'enllestir una guerra en tres dies. Però la jugada sortí malament a la Casa Blanca. El físic Enrico Fermi, descubridor de la fissió de l'àtom, passà el secret a Moscou en nom de «la pau i l'equilibri mundials». També Fermi s'equivocà. El planeta patí mig segle de Guerra Freda. I en caure el règim soviètic el 1991, s'obrí un nou cicle històric en què Occident tem cada cop més que els fanàtics islamistes puguin construir la seva bomba atòmica i la facin esclatar. Hiroshima inaugurà l'era de la incertesa, la por i la histèria de la destrucció massiva.