La cara de Joan Thomàs, en votar al costat del Partit Popular i a favor de la família Nigorra, era d'espant. Tanmateix, els llavis serrats i les mandíbules en tensió eren signes inequívocs de fermesa. Qui sap quantes nits d'insomni haurà patit, aquest home; quantes vacil·lacions l'hauran assaltat en veure's reflectit al mirall, abans de decidir-se a fer una passa endavant. És cert que mentre cavil·lava els pros i els contres de fer-ho, el reconfortava més d'un copet a l'espatlla, més d'una mirada còmplice, més d'un consell encoratjador. «No t'ho pensis tant. És l'oportunitat de la teva vida». Aquesta crida a l'aventura, provenia de gent que ja ha fet la passa endavant. O la feren, per ells, els seus pares o algun dels seus avantpassats. Joan Thomàs sap que els llinatges poderosos -tant fa que designin monarquies, noblesa de sang o imperis financers-, tenen quasi sempre l'origen en un paio que va optar per tirar pel dret i fer la seva. En el llenguatge dels oportunistes, les lleis són com la religió: un camí que assenyala el sentit de la vida als pobres d'esperit. Tot oportunista és un filòsof que xifra la realització personal en la recerca de les condicions òptimes que li permetin fer la passa endavant amb possibilitats d'èxit. Naturalment el món està ple de filòsofs frustrats, perquè l'oportunitat tan anhelada no és a l'abast de tothom. I quan es presenta, no sempre s'aprofita convenientment. N'hi ha que s'acoquinen, que dubten. És un tràngol fer una passa endavant, sobretot si l'opinió pública té el convenciment que es fa a costa seva. En aquestes circumstàncies, sols la fa un home de conviccions força fermes, com és ara Joan Thomàs. Estic convençut que en el moment solemne d'alçar la mà per votar a favor dels interessos del senyor Nigorra, el braç li pesava com si fos de plom. Però si mirava la gent reunida a la sala de plens de l'ajuntament de Calvià i es demanava si ell volia ésser com els que l'encoratjaven a fer la passa endavant o com els que fins aleshores compartien el seu status social, ho tenia clar, volia ésser com els primers. A posta no havia dubtat en el moment de comunicar a UM que rompia la disciplina de vot, encara que la decisió suposés fer una botifarra com un campanar a un nombre important de calvianers que fa dos anys l'havien votat. En llenguatge popular, d'això se'n diu robar la cartera al germà proïsme. Però en el jurídic, no. Malauradament, la història de la democràcia ens parla sovint de personatges com Joan Thomàs, que per grossa que la facin quasi sempre solen sortir-se amb la seva. Fer la passa endavant no implica cap risc. N'hi ha prou tenint la fortalesa necessària per no fer cas de les mirades recriminatòries i dels insults de l'entorn. Per entendre'ns, s'ha de tenir la cara de ciment portland, però aquesta és una condició que tots els que opten per fer una passa endavant han comprovat que tenen. Diuen que Joan Thomàs, després de votar a favor del tàndem Delgado-Nigorra, va partir de vacances. Fora de Mallorca, és clar. A qualque indret on ningú no el miri amb ulls crítics i pugui acostumar-se a viure com els senyors. Ha fet santament, perquè durant la seva absència s'apaivagaran els ànims dels més exaltats. La massa és reflexiva. I reverencial envers el poder. Ben segur que a hores d'ara ja hi ha veïns que s'ho han pensat millor i si s'esdevenia l'oportunitat de fer-ho, no escridassarien Joan Thomàs com l'escridassaren el dia del ple. «Mira que ho ha estat viu, aquest!», n'hi ha que exclamen en petit comitè, mentre pensen que no s'han de significar massa en aquest embolic de les urbanitzacions dels Nigorra, perquè el món no para de fer voltes i ben igual, qui sap!, el senyor Thomàs, ara que estarà ben situat, es trobarà en condicions de donar-los una mà en aquest o en aquell assumpte. Quan vostè torni del viatge, senyor Thomàs, i s'acostumi a entrar i a sortir del banc amb assiduïtat, s'adonarà que la gent que se li atansa ho fa amb un tarannà força amable i li diu senyor Thomàs. En aquest moment pot portar un ciri a la Sang, perquè s'haurà acabat el malson d'aquests dies. El tractament reverencial voldrà dir que el passat és fum i que ha estat admès en el club dels de dalt. I si té bona traça en els negocis i multiplica per deu la fortuna, en un batre d'ulls estarà en condicions de pontificar sobre el bé i el mal. Per a segons qui, senyor meu, la moral és una norma de conducta. Per a altres, és un manual de convivència adaptable a cada moment i circumstància. Els triomfadors, els vius, els que entenen la vida, aposten per aquesta segona definició.