Dissabte, 23.- Segons certes antigues tradicions, que les mitologies grega i romana recullen, Zeus prengué la forma d'Amfitrió per allitar-se amb la seva esposa Alcmena, de la qual unió nasqué Hèracles. Diu la llegenda que Hera, germana i esposa de Zeus, alletava, de dormida, el nodrissó. En una ocasió, mentre la deessa dormia un so profund, Hermes li acostà el nadó al pit, que s'hi amorrà per xuclar, de la dida involuntària, l'aliment matern. Quan Hera despertà i veié, sorpresa, que dava de mamar a un infant que no era pas fill seu, el llançà lluny d'ella. La llet, però, fluí del seu mugró i deixà, a la volta celest, un rastre estel·lar: la Via Làctia que, d'aleshores ençà, hom pot veure perfilant la galàxia, una zona densa d'estels que, en realitat, són les gotes de llet de la dea que il·luminen el firmament. Aquest episodi, com tants altres de la mitologia, fou immortalitzat pels grans mestres de la pintura del Renaixement. Així ho féu, per exemple, Tintoretto a Naixement de la Via Làctia, que recull el passatge de la versió romana, els protagonistes del qual són els homòlegs capitolins Júpiter, Juno i Hèrcules, obra que es troba a la National Gallery, de Londres, o el flamenc Rubens a Via Làctia, quadre que pertany a la col·lecció del Museo del Prado, de Madrid. En qualsevol cas, no és de cap dels dos pintors, ni de cap d'ambdues esplèndides obres, que vull parlar, ni tan sols de la figura d'Amfitrió, que fou enganyat per Zeus, usurpant la seva imatge física mortal, i que de cap manera no actuà d'amfitrió a la taula de la seva muller. Us he de parlar d'una nova versió de la mitologia que els nostres descendents podran llegir passats dos mil anys.
L'any del senyor de dos mil cinc, havent estat substituïts els déus per científics que engendren la vida i dobleguen la mort, i els herois populars per governants electes i, això no obstant, indesitjables, derogant doctrines, alterant valors i subrogant-se, els caps d'estat, totes les funcions divines i humanes, celestials o terrenals, àdhuc aquelles que interferien el lliure albir dels homes, i llur intrínseca naturalesa finita, mitjançant una missió espacial xinesa, un sector empobrit de la terra on es practicava la tortura i es menyspreaven els drets humans universals, s'envià, a bord de la Nau Divina VI, esperma de verro a l'espai sideral. Els espermatozoides que sobrevisqueren l'adversitat, la nostàlgia i la manca de gravetat exterior, serviren per fecundar una o diverses truges, elegides d'entre les femelles més elegants i intel·ligents de l'estirp porcina. El semen dels donants, seleccionats d'entre els mascles més ben dotats i més intel·ligents de l'espècie, suposant que l'esperma no patís alteracions a causa de les condicions climàtiques extremes, la qual circumstància no fou prou verificada, el fluid seminal, doncs, serví no pas per encendre una nebulosa en el cel, ans per prenyar una o diverses truges, d'una de les quals còpules artificials va néixer el Rei Porc, un ingràvid i malèvol porcsonatge que sotmeté, i extingí, les civilitzacions, abolí les cultures, imposà l'imperi de la Pudor i substituí el llenguatge de la paraula per l'idioma del grunyit, que és com ara s'entenen les persones del regne animal.
Dimecres, 27.- Si per evitar l'assassinat d'un innocent cal assassinar un altre innocent; si per defugir una guerra possible cal declarar una guerra preventiva; si l'assassinat selectiu esdevé l'única defensa contra probables atacs enemics; si la resposta a la violència és la brutalitat; si al terrorisme ideològic o religiós oposam el terrorisme d'estat; si autoritzam, tàcitament o explícita, la repressió envers els nostres adversaris; si legalitzam la tortura per a obtenir informació dels detinguts; si els ciutadans deixen la seva seguretat en mans dels exèrcits i de les policies; si per garantir la seguretat permetem que es restringeixin els drets constitucionals i les llibertats; si deixam el futur en mans d'il·luminats, que saben millor que nosaltres mateixos allò que ens convé; si per protegir-nos ens amaguen, silenciant-la, la barbàrie dels civilitzats, si consentim tot això sense aixecar les nostres veus indignades, sense palesar la nostra dissidència davant la injustícia i l'arbitrarietat, haurem perdut tots els guanys, cívics, ètics i democràtics, que tant ens costà aconseguir. No fa gaires dies, uns policies britànics, als quals se'ls havia dat la clara i concreta ordre de disparar i matar, perseguiren un sospitós, probablement un delinqüent comú, un il·legal o, senzillament, un home espantat. Quan el tingueren, vençut i inerme, inofensiu per cometre mal, en comptes de detenir-lo i aplicar-li la llei, li dispararen vuit trets, set d'ells al cap. Els comandaments justificaren l'assassinat i admeteren, poc després, que es tractava d'un error, d'un tràgic error, que no tornarà la vida al mort. I jo, sincerament, som incapaç de distingir la diferència qualitativa entre un assassinat terrorista i un assassinat policíac, i me pregunt què els diferencia, puix que ambdós són igualment menyspreables.
