Si dic que l'economia de les Illes Balears passa per una situació de magror no destap cap secret. Cada dia apareixen noves notícies que ho confirmen. L'altre dia, sense anar més enfora, aquest diari publicava que les inversions estrangeres disminuïren gairebé un setanta per cent l'any passat. La pàgina següent no era gaire més afalagadora. El seu titular era «Els hotelers es queixen de no pujar els beneficis tot i venir més turistes» i el subtítol: «Les promocions i els descomptes frenen la rendibilitat empresarial».

El que resulta curiosíssim és que, envoltat d'aquesta tessitura, el Govern de Jaume Matas encara es permeti triomfalismes i negui l'evidència de la involució. El mateix conseller d'Economia, Lluís Ramis d'Ayreflor, quan li demanaven per la baixada de la inversió estrangera, contestava: «El fet que estiguem en els primers llocs del rànquing de creació d'empreses demostra que som una regió (sic) interessant per a les inversions». Com si tengués res a veure el número d'empreses amb la seva rendibilitat! El que és evident és que vivim una crisi econòmica. Perquè vénguin turistes s'han hagut de davallar els preus. Això ha provocat que els qui ens visitin siguin encara de menys poder adquisitiu que els de temporades anteriors, la qual cosa ha significat una estància mitjana per persona inferior al que era habitual altres temporades i una despesa també més petita. I això ja ho han reparat els inversors estrangers, que s'han estimat més desviar els seus estalvis cap a altres indrets amb millors perspectives de creixement.

El pitjor de tot és que no s'albira cap millora a curt i mitjà termini. Els índexs de confiança empresarial són baixos, el consum intern no pot créixer gaire més a causa del greu endeutament de les economies familiars. Alemanya, el nostre principal mercat emissor no acaba de sortir de la crisi.

Mentrestant, el Govern del Partit Popular s'endeuta fins a les orelles per construir unes autopistes innecessàries i amb la financiació no garantida, el que hipoteca per una bona partida d'anys la seva capacitat per invertir enllà on realment cal. La millora en promoció als mercats emergents, quan s'ha feta, no ha estat ben planificada ni s'hi han dedicat els esforços necessaris. La desaparició de l'ecotaxa ha privat l'executiu d'uns recursos que haurien permès millorar les zones turístiques i protegir més eficaçment els espais naturals, un dels nostres reclams més importants. Fer els ulls clucs davant el «tot inclòs» en lloc de promoure'n una regulació que eviti les pèrdues de l'oferta complementària, tampoc no ajuda gaire.

Quant als altres sectors, la cosa està encara pitjor. S'ha inflat la construcció a base d'obra pública que, quan acabi, deixarà unes empreses sobredimensionades i amb manca de feina. La indústria ha perdut capacitat exportadora i l'agricultura no compta amb el suport que li caldria per tirar endavant.

Es tracta, per tant, d'una política econòmica que fa aigua pels quatre costats i que necessita un canvi de rumb de forma urgent. Un canvi de rumb, emperò, que serà molt difícil d'afrontar si no es disposen dels fons adients. I aquests fons no hi són: estan enterrats sota l'asfalt de les autopistes.

Jaume Lladó, professor